RELATS DE POSTGUERRA Som els del 49

2000-11-21 16:00

La imatge pot contenir: 8 persones, vestit

(Pio Rebull Masip 1928-2006)

Així començava la rondalla, m’ho mirava des del balcó. Eren els de la lleva del 49, El Pío tocava la guitarra i can­tava amb els companys de la lleva.

El Pío Rebull era molt popular, amb la seva guitarra i els seus cants injectava al poble alegria i optimisme, en un ambient encara enrarit.
En el darrer carnaval em trobava a la botiga amb la meva mare i entrà la Juanita, mare del Pío, una dona molt soferta, en­tranyable i especialment colpejada per la guerra; Josep Rebull, el seu marit, estava a la presó i, ella, no tan sols va haver de tirar endavant amb els sis fills, sinó que també feia de dida. La Juani­ta venia a buscar el pa, s’atansa cap a mi, i em diu tota contenta i il·lusionada:
“Mira el Pío que t’ha fet per a tu”
I em dóna una careta de carnaval, una careta d’un perso­natge en aquell temps molt popular de Carlo Collodi. No ho espera­va! Pinotxo! Era el Pinotxo! Quina careta més maca! Quina emoció i il·lusió vaig sentir! Mai n’havia vist cap de tan maca, encara se sentia l’olor de la pintura i la cola: per a mi, era tota una obra d’art.
El Pío se’n va anar a la mili i, no faltava molt per llicenciar-se quan desertà cap a França. Això podia portar-li proble­mes al seu pare, Josep Rebull, capità de l’exèrcit republi­cà que ha­via estat empresonat i es trobava en situació de llibertat condi­cional. Durant molt temps no se’n sabia res del Pío i jo sempre en preguntava a la seva mare, aquella careta em deixà un gran record d’ell i sempre li preguntava: i el Pío, on és? Trigaria molts anys encara a tornar-lo a veu­re, ja seria gran.
Pío Rebull ingressà a la legió estrangera francesa; Argè­lia, la guerra d'Indoxina i, aquí, l’any 1954, Diem Vien Phu; la gran ba­talla entre el 13 de març i 7 de maig de 1954, on 20.000 francesos s’enfrontaven a 37.000 vietnamites. La batalla va ser per­duda per França, amb unes pèrdues de 2293 morts, 5193 ferits i 11800 preso­ners. Les pèrdues per part del Viet Minh van ser de 7900 morts i 15000 ferits.
   Durant aquells dies sabedors que allà hi havia el Pío seguíem amb gran interès pels diferents mitjans de comuni­cació el desenvolu­pament de la batalla. El Pío era paracaigu­dista, va ser fet preso­ner pel Viet Minh i conduït a peu al llarg de més de mil km per selves i aiguamolls. Un cop alli­berat tornà a França i s’establí a Perpinyà. En el seu allibe­rament va ser providencial la interven­ció d’un oficial del Viet Minh. Al camp de presoners, mentre el Pio discutia amb uns companys, va cridar fort amb unes parau­lotes en català, l'oficial el va sentir i el va cridar i, casualitats de la vida: l'oficial era també català!
- D'on ets? Li va preguntar.
- De la Bisbal de Falset- va respondre el Pio.
- Doncs jo sóc de Cambrils! Va contestar l'oficial
  Dos, de pobles gairebé veïns, un del Priorat i l'altre del Baix Camp, coincidien a 10 mil km de distància. Però aquesta no va ser l'única sorpresa que el Pío es va trobar a Indoxina; la prime­ra es va produir a Saigon, avui Ciutat Ho Chi Minh, i en circums­tàncies molt més relaxants. El Pío i un grup de companys van entrar a una taverna i van seu­re a una taula, alguns del grup eren catalans i la conversa que portaven era en ca­talà, la mestressa del local era a la cuina i ho va sentir, va sortir i els va preguntar:
-D'on sou, fills? -
Enmig de la sorpresa descomunal el Pío va respondre:
-De la Bisbal de Falset –
-De la Bisbal de Falset?!!! Doncs jo sóc de la Figuera,
fill meu! –
Contestà la mestressa.
Qui ho havia de dir! Dos, de pobles veïns es trobaven a Saigon i, per a més inri, tots dos, protagonistes imprescindibles d’aquella famosa corranda popular que diu:
La Figuera n’és molt alta
Cabacés molt amagat
la Bisbal en una roca
i Margalef en un forat.
 
Des de Perpinyà arribaven les cartes a la seva família, moltes les feia la seva muller, estaven escrites en francès i, la Juanita, la seva mare, me les portava per traduir-les. Un dia, junt amb la carta, també em va sorprendre com 14 anys enrere, amb un petit regal; un disc de 45 r.p.m de cançons populars catalanes d’un grup de Perpinyà; el Pío hi cantava i tocava la guitarra...: “Caragolada” era el tema principal.
Mutilat de guerra, va ser ferit en diverses ocasions i esta­va en possessió de nombroses condecoracions. Paracaigudista en el setge de Diem Vien Fhu, va ser un dels pocs que sobrevisqué, centenars van morir metrallats abans d’arribar al terra. Des què a finals dels anys seixanta po­gué tornar, les visites al poble van ser constants i freqüents fins que va morir sobtadament el mes de maig de 2006. Les seves cendres van ser di­positades la meitat al cementiri de Perpinyà i l’altra meitat al cementiri de la Bisbal, junt amb el seu pare, la seva mare i darrerament també amb les de la seva filla Patricia, encara jove, però impossibilitada molts anys a conseqüència d’un greu accident de circulació.
FOTO: Maig de 1972 – Pio Rebull, supervivent de la batalla de Diem Vien Phu, amb la guitarra al bar de l’Ateneu

 

—————

Retorna


Contacte

AIXÒ VA PASSAR

C/. de la Palma nº 13
43372 LA BISBAL DE FALSET


Tl. 977 819 035 - 620 860 455


Etiquetes

  1. Una placa