El Pío Rebull era molt popular, amb la seva guitarra i els seus cants injectava al poble alegria i optimisme, en un ambient encara enrarit.
En el darrer carnaval em trobava a la botiga amb la meva mare i entrà la Juanita, mare del Pío, una dona molt soferta, entranyable i especialment colpejada per la guerra; Josep Rebull, el seu marit, estava a la presó i, ella, no tan sols va haver de tirar endavant amb els sis fills, sinó que també feia de dida. La Juanita venia a buscar el pa, s’atansa cap a mi, i em diu tota contenta i il·lusionada:
“Mira el Pío que t’ha fet per a tu”
I em dóna una careta de carnaval, una careta d’un personatge en aquell temps molt popular de Carlo Collodi. No ho esperava! Pinotxo! Era el Pinotxo! Quina careta més maca! Quina emoció i il·lusió vaig sentir! Mai n’havia vist cap de tan maca, encara se sentia l’olor de la pintura i la cola: per a mi, era tota una obra d’art.
El Pío se’n va anar a la mili i, no faltava molt per llicenciar-se quan desertà cap a França. Això podia portar-li problemes al seu pare, Josep Rebull, capità de l’exèrcit republicà que havia estat empresonat i es trobava en situació de llibertat condicional. Durant molt temps no se’n sabia res del Pío i jo sempre en preguntava a la seva mare, aquella careta em deixà un gran record d’ell i sempre li preguntava: i el Pío, on és? Trigaria molts anys encara a tornar-lo a veure, ja seria gran.
Pío Rebull ingressà a la legió estrangera francesa; Argèlia, la guerra d'Indoxina i, aquí, l’any 1954, Diem Vien Phu; la gran batalla entre el 13 de març i 7 de maig de 1954, on 20.000 francesos s’enfrontaven a 37.000 vietnamites. La batalla va ser perduda per França, amb unes pèrdues de 2293 morts, 5193 ferits i 11800 presoners. Les pèrdues per part del Viet Minh van ser de 7900 morts i 15000 ferits.
Durant aquells dies sabedors que allà hi havia el Pío seguíem amb gran interès pels diferents mitjans de comunicació el desenvolupament de la batalla. El Pío era paracaigudista, va ser fet presoner pel Viet Minh i conduït a peu al llarg de més de mil km per selves i aiguamolls. Un cop alliberat tornà a França i s’establí a Perpinyà. En el seu alliberament va ser providencial la intervenció d’un oficial del Viet Minh. Al camp de presoners, mentre el Pio discutia amb uns companys, va cridar fort amb unes paraulotes en català, l'oficial el va sentir i el va cridar i, casualitats de la vida: l'oficial era també català!
- D'on ets? Li va preguntar.
- De la Bisbal de Falset- va respondre el Pio.
- Doncs jo sóc de Cambrils! Va contestar l'oficial
Dos, de pobles gairebé veïns, un del Priorat i l'altre del Baix Camp, coincidien a 10 mil km de distància. Però aquesta no va ser l'única sorpresa que el Pío es va trobar a Indoxina; la primera es va produir a Saigon, avui Ciutat Ho Chi Minh, i en circumstàncies molt més relaxants. El Pío i un grup de companys van entrar a una taverna i van seure a una taula, alguns del grup eren catalans i la conversa que portaven era en català, la mestressa del local era a la cuina i ho va sentir, va sortir i els va preguntar:
-D'on sou, fills? -
Enmig de la sorpresa descomunal el Pío va respondre:
-De la Bisbal de Falset –
-De la Bisbal de Falset?!!! Doncs jo sóc de la Figuera,
fill meu! –
Contestà la mestressa.
Qui ho havia de dir! Dos, de pobles veïns es trobaven a Saigon i, per a més inri, tots dos, protagonistes imprescindibles d’aquella famosa corranda popular que diu:
La Figuera n’és molt alta
Cabacés molt amagat
la Bisbal en una roca
i Margalef en un forat.
Des de Perpinyà arribaven les cartes a la seva família, moltes les feia la seva muller, estaven escrites en francès i, la Juanita, la seva mare, me les portava per traduir-les. Un dia, junt amb la carta, també em va sorprendre com 14 anys enrere, amb un petit regal; un disc de 45 r.p.m de cançons populars catalanes d’un grup de Perpinyà; el Pío hi cantava i tocava la guitarra...: “Caragolada” era el tema principal.
Mutilat de guerra, va ser ferit en diverses ocasions i estava en possessió de nombroses condecoracions. Paracaigudista en el setge de Diem Vien Fhu, va ser un dels pocs que sobrevisqué, centenars van morir metrallats abans d’arribar al terra. Des què a finals dels anys seixanta pogué tornar, les visites al poble van ser constants i freqüents fins que va morir sobtadament el mes de maig de 2006. Les seves cendres van ser dipositades la meitat al cementiri de Perpinyà i l’altra meitat al cementiri de la Bisbal, junt amb el seu pare, la seva mare i darrerament també amb les de la seva filla Patricia, encara jove, però impossibilitada molts anys a conseqüència d’un greu accident de circulació.