RELATS DE POSTGUERRA Mirant el mar

2010-12-10 16:21

Que lluny quedava el meu poble d’arreu. Quantes ho­res de viatge eren necessàries per sortir d’aquella vall per­duda en els confins del Montsant. L’any 1928 hi havia arri­bat la carretera, una carretera nova, de terra i plena de centenars de revolts, però malmesa encara en molts trams pels efectes de la guerra: sortir d’allí era tota una aventura.

Els tristos anys quaranta arribaven ja a la seva fi, i un dia d’estiu de 1949 el pare em diu il·lusionat:

“Demà anirem a Tarragona i veuràs el mar”

Tenia sis anys i encara no havia vist mai el mar, no l’havia vist mai ni en cinema perquè, l’únic cinema que ha­via vist al po­ble era cinema mut, cinema ambulant que el projectava al carrer un senyor que li dèiem “Fot-li Ceba” perquè era així com s’anunciava, la meva imaginació era in­capaç de reproduir la seva imatge; jo tan sols havia vist l’Ebre que portava una gran quantitat d’aigua i l’havia travessat en barca per Ascó, i m’encanta mirar-lo avui travessant el Pas de l’Ase en direcció a Mora d’Ebre, pe­rò el mar... El mar me’l des­crivien com una bassa molt gran i, aquell dia, el pare em portà expressament a veure el mar. Vam anar-hi amb l’au­tobús de línia, “La Hispània” . El trajecte de 60 km de recor­regut que separen la Bisbal de Reus, durava prop de 4 ho­res i en aquells dies d’estiu es feia gairebé tot en llum de dia. Les imatges i l’ambient dels pobles per on anàvem pas­sant, em recorden avui, les d'un país de “Cinema Paradiso”(1). Una pel·lícula entranyable que no em cansaria de veure, ambientada en un petit poble italià després de la Segona Guerra Mundial que reflecteix gairebé amb exactitud el poble de la meva infantesa.

Un cop a Reus vam esmorzar al “Bol d’Or”, el cafè nou­centista de la plaça Prim i després vam continuar el viatge amb un altre autobús; un autobús que damunt del sostre, a l'aire lliure, estava tot ple de seients de fusta, on ens vam situar. A Tarrago­na vam baixar a la Rambla; el dia era llu­minós, esplèndid, però la visió que guardo avui d’aquella Tarragona, és la d’una ciutat aturada, trista, endolada, molt diferent de la ciutat de Reus, de dimensions similars, però que malgrat les dificultats d’aquells anys, respirava activitat i caliu comarcalista. Aquella Tarragona transmetia al territori por, tot el poder franquista esta­va allí; era la ciutat conquerida, des d’on es reprimia, delatava, jutjava, castigava, empresonava i afusellava; la Tarragona del poble, la Tarragona dels tarragonins quedava oculta, no es veia. Caminant per la Rambla vam arribar al balcó, el balcó de la Mediterrània i, a sota, davant meu...El mar! Per primer cop la meva imaginació no havia d'esforçar-se, el te­nia allí, brillant com una safata de plata blavisca sense fi, que no aconseguia assimilar i em produïa la sensació que començava a surar en­mig de tanta immensitat d’aigua. La tristesa d’aquella ciutat contrastava amb el caliu i l’alegria de la mar Mediterrània que la banya.

Uns anys després, amb l’arribada de la ràdio a casa, entra­va al meu cor l’entranyable “Maginet” de Josep Mª Tarrassa, ho feia des de Ràdio Tarragona i, des d’aleshores, la imatge de ciutat trista i aturada era progressivament es­borrada per l’altra: la Tarragona del poble, la Tarragona tarragonina. Vaig trigar sis anys a tornar a Tarragona i vaig tornar a mirar el mar. En enda­vant els viatges van ser cada cop més freqüents i cada cop la ciutat era més alegre, més viva, i el mar era allí, com aquell pri­mer dia. Sempre que vaig a Tarragona m’atanso al balcó, i en els meus setze anys d’alcaldia, procurava trobar una petita es­tona per tornar allí, alliberar-me del neguit, deixar la ment en blanc i que­dar-me, simplement...Mirant el mar! Com aquell pri­mer dia.

1 Pel·lícula (Itàlia-França.1988) Oscar 1989 a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

 

—————

Retorna


Contacte

AIXÒ VA PASSAR

C/. de la Palma nº 13
43372 LA BISBAL DE MONTSANT (abans La Bisbal de Falset)


Tl. 977 819 035 - 620 860 455