Que lluny quedava el meu poble d’arreu. Quantes hores de viatge eren necessàries per sortir d’aquella vall perduda en els confins del Montsant. L’any 1928 hi havia arribat la carretera, una carretera nova, de terra i plena de centenars de revolts, però malmesa encara en molts trams pels efectes de la guerra: sortir d’allí era tota una aventura.
Els tristos anys quaranta arribaven ja a la seva fi, i un dia d’estiu de 1949 el pare em diu il·lusionat:
“Demà anirem a Tarragona i veuràs el mar”
Tenia sis anys i encara no havia vist mai el mar, no l’havia vist mai ni en cinema perquè, l’únic cinema que havia vist al poble era cinema mut, cinema ambulant que el projectava al carrer un senyor que li dèiem “Fot-li Ceba” perquè era així com s’anunciava, la meva imaginació era incapaç de reproduir la seva imatge; jo tan sols havia vist l’Ebre que portava una gran quantitat d’aigua i l’havia travessat en barca per Ascó, i m’encanta mirar-lo avui travessant el Pas de l’Ase en direcció a Mora d’Ebre, però el mar... El mar me’l descrivien com una bassa molt gran i, aquell dia, el pare em portà expressament a veure el mar. Vam anar-hi amb l’autobús de línia, “La Hispània” . El trajecte de 60 km de recorregut que separen la Bisbal de Reus, durava prop de 4 hores i en aquells dies d’estiu es feia gairebé tot en llum de dia. Les imatges i l’ambient dels pobles per on anàvem passant, em recorden avui, les d'un país de “Cinema Paradiso”(1). Una pel·lícula entranyable que no em cansaria de veure, ambientada en un petit poble italià després de la Segona Guerra Mundial que reflecteix gairebé amb exactitud el poble de la meva infantesa.
Un cop a Reus vam esmorzar al “Bol d’Or”, el cafè noucentista de la plaça Prim i després vam continuar el viatge amb un altre autobús; un autobús que damunt del sostre, a l'aire lliure, estava tot ple de seients de fusta, on ens vam situar. A Tarragona vam baixar a la Rambla; el dia era lluminós, esplèndid, però la visió que guardo avui d’aquella Tarragona, és la d’una ciutat aturada, trista, endolada, molt diferent de la ciutat de Reus, de dimensions similars, però que malgrat les dificultats d’aquells anys, respirava activitat i caliu comarcalista. Aquella Tarragona transmetia al territori por, tot el poder franquista estava allí; era la ciutat conquerida, des d’on es reprimia, delatava, jutjava, castigava, empresonava i afusellava; la Tarragona del poble, la Tarragona dels tarragonins quedava oculta, no es veia. Caminant per la Rambla vam arribar al balcó, el balcó de la Mediterrània i, a sota, davant meu...El mar! Per primer cop la meva imaginació no havia d'esforçar-se, el tenia allí, brillant com una safata de plata blavisca sense fi, que no aconseguia assimilar i em produïa la sensació que començava a surar enmig de tanta immensitat d’aigua. La tristesa d’aquella ciutat contrastava amb el caliu i l’alegria de la mar Mediterrània que la banya.
Uns anys després, amb l’arribada de la ràdio a casa, entrava al meu cor l’entranyable “Maginet” de Josep Mª Tarrassa, ho feia des de Ràdio Tarragona i, des d’aleshores, la imatge de ciutat trista i aturada era progressivament esborrada per l’altra: la Tarragona del poble, la Tarragona tarragonina. Vaig trigar sis anys a tornar a Tarragona i vaig tornar a mirar el mar. En endavant els viatges van ser cada cop més freqüents i cada cop la ciutat era més alegre, més viva, i el mar era allí, com aquell primer dia. Sempre que vaig a Tarragona m’atanso al balcó, i en els meus setze anys d’alcaldia, procurava trobar una petita estona per tornar allí, alliberar-me del neguit, deixar la ment en blanc i quedar-me, simplement...Mirant el mar! Com aquell primer dia.
1 Pel·lícula (Itàlia-França.1988) Oscar 1989 a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
—————