JACK JONES

2020-06-20 17:43

Com Sol Frankel, Jack Jones és un altre dels molts que van salvar la vida a la Cova hospital després de ser ferits a la Batalla de l’Ebre i, com ell, un dels pocs que coneixem i en sabem quelcom de la  seva vida. El vaig conèixer el 8 maig 2005, quan, com al novembre de 2001, el cementiri municipal de la Bisbal de Falset i la Cova hospital tornaven a ser llocs de record i retrobament entre britànics i bisbalencs. El motiu era l'homenatge a Harry Dobson, soldat brigadista gal· les enterrat a la fossa comuna. La comitiva britànica l'encapçalaven el Cònsol General Britànic a Catalunya, Mister. Geoff Cowling i els brigadistes Alun Menai, amic d'Harry Dobson, i Jack Jones, tots dos de 92 anys.

Com Harry Dobson, Jack Jones també va ser ferit a la Batalla de l'Ebre, cridant i arrossegant-se entre el terra i les roques va aconseguir que els equips de socors el poguessin trobar, el van portar amb una ambulància fins a la Cova hospital de Santa Llúcia on va ser curat i uns dies després traslladat a un hospital de Barcelona. A diferència d'Harry, Jack és cura, salva la vida i, 67 anys després es trobava en aquell cementiri, rendint homenatge als soldats republicans i brigadistes internacionals morts a la Batalla de l’Ebre que allí reposen.

 Amb la mateixa emoció que al novembre de 2001 anàvem escoltant les diferents intervencions de record i homenatge; Jack Jones, Alun Menai i Alan Warren ho feien asseguts sota un gran para-sol per protegir-se del sol gairebé estiuenc d’aquell dia primavera clar i lluminós on les cançons del petit cor gal·les hi van posar la música que tancava l’acte.

Del cementiri ens vam traslladar després  fins a la Cova hospital; allí Jack Jones en fou el centre d’atenció i principal protagonista, el nombrós públic escoltà amb atenció la llarga intervenció explicant les vivències i records d’aquells dies de la Batalla de L’Ebre i del lloc on va ser curat,  mostrant en tot moment, un profund agraïment als bisbalencs per seva ajuda i col·laboració. Quatre anys més tard, el 21 d’abril de 2009, Jack Jones morí las 96 anys i Al novembre del mateix any va ser el seu fill, Miki Jones, qui presidí l’acte d’homenatge als metges i sanitaris britànics que van treballar a la Cova hospital, en el que no hi mancà, un record especial cap al seu pare.

      Fill d'un estibador, Jack Jones va néixer a Liverpool el 1913 i va deixar l'escola als catorze anys per treballar d'aprenent de mecànic.
Durant la seva etapa escolar, amb només tretze anys, va fer de missatger entre els piquets i els dirigents de la vaga general que va esclatar a la Gran Bretanya el 1926. "Aquella vaga em va ensenyar que si la gent es manté unida i pateix unida, acaba triomfant també unida. Va ser una de les lliçons més importants que he aprés" confessà uns anys més tard.
Jones s’afilià molt aviat al Partit Laborista i es va involucrar en activitats sindicals per treballar, com el seu pare, com estibador al port de la seva ciutat natal. Al esclatar la guerra civil espanyola, Jones anà a  combatre amb els republicans, va resultar ferit a la Batalla de l'Ebre el 1938 i curat a la Cova hospital de la Bisbal de Falset. Va escriure sobre les seves experiències en aquell conflicte a la seva autobiografia "Union Man" (Home del Sindicat) en la qual explica com va dirigir a un grup de voluntaris en una missió clandestina a la Península Ibèrica via París.
   Segons relata en aquest llibre, es va presentar a un centre de recepció de voluntaris al Regne Unit, on li van ensenyar a utilitzar un rifle. Confessa que no tenia cap confiança en la precisió d'aquesta arma i tampoc sap si va matar a cap soldat franquista abans de ser ferit a l'espatlla i un braç.
   Jones va servir com a regidor de Liverpool a finals dels anys trenta abans de dedicar-se a la TGWU (Transport and General Workers’ Union)  com a organitzador i ser nomenat membre de l'executiu nacional del Partit Laborista, en el qual va servir de 1964 a 1967.
   El 1969 va ser elegit secretari general d'aquest sindicat, el més poderós del Regne Unit, i el va ocupar fins a la seva jubilació el 1978, complerts els 65 anys.
Jones rebutjà una invitació per a formar part de la Cambra dels Lords, institució que va qualificar de "totalment antidemocràtica". Fins i tot va intentar convèncer, sense èxit, al Partit Laborista perquè abolís aquesta cambra.
El secretari general del sindicat TUC, Brandan Barber, el qualificà com "un gegant del moviment sindical, totalment dedicat a la tasca d'aconseguir la justícia social per als treballadors" "Va ser a més un apassionat internacionalista que va mostrar enorme valor en els camps de batalla de la guerra civil espanyola" afirmà Barber.
Jones,  afegí,  "va considerar sempre el sindicalisme no només un estret grup d'interès sinó una força a favor del progrés social"

 En una enquesta de 1977, més de la meitat dels britànics el van considerar l’home més poderós i influent del país, molt per damunt del primer ministre Callaghan (25%) i la líder de l'oposició Màrgaret Tacher (5%). Conegut popularment com “Emperador Jones” el propi Gordon Brown, primer ministre britànic (2007-2010) l’ha definit com “un gegant del Laborisme” i “un dels sindicalistes més importants de la història”.

JACK JONES

Como Sol Frankel, Jack Jones es otro de los muchos que salvaron la vida a la Cueva hospital tras ser heridos en la Batalla del Ebro y, como él, uno de los pocos que conocemos y sabemos algo de su vida. Lo conocí el 08 de mayo 2005, cuando, como en noviembre de 2001, el cementerio municipal de la Bisbal de Falset y la Cueva hospital volvían a ser lugares de recuerdo y reencuentro entre británicos y bisbalencs. El motivo era el homenaje a Harry Dobson, soldado brigadista galés enterrado en la fosa común. La comitiva británica la encabezaban el Cónsul General Británico en Cataluña, Mister. Geoff Cowling y los brigadistas Alun Menai, amigo de Harry Dobson, y Jack Jones, ambos de 92 años.
Como Harry Dobson, Jack Jones también fue herido en la Batalla del Ebro, gritando y arrastrándose entre el suelo y las rocas consiguió que los equipos de socorro pudieran encontrar, lo llevaron con una ambulancia hasta la Cueva hospital de Santa Lucía donde fue curado y unos días después trasladado a un hospital de Barcelona. A diferencia de Harry, Jack es cura, salva la vida y, 67 años después se encontraba en ese cementerio, rindiendo homenaje a los soldados republicanos y brigadistas internacionales muertos en la Batalla del Ebro que allí reposan.
  Con la misma emoción que en noviembre de 2001 íbamos escuchando las diferentes intervenciones de recuerdo y homenaje; Jack Jones, Alun Menai y Alan Warren lo hacían sentados bajo un gran sombrilla para protegerse del sol casi veraniego de aquel día primavera claro y luminoso donde las canciones del pequeño corazón galas pusieron la música que cerraba el acto.
Del cementerio nos trasladamos después hasta la Cueva hospital; allí Jack Jones fue su centro de atención y principal protagonista, el numeroso público escuchó con atención la larga intervención explicando las vivencias y recuerdos de aquellos días de la Batalla del Ebro y del lugar donde fue curado, mostrando en todo momento, un profundo agradecimiento a bisbalencs por su ayuda y colaboración. Cuatro años más tarde, el 21 de abril de 2009, Jack Jones murió las 96 años y en noviembre del mismo año fue su hijo, Miki Jones, quien presidió el acto de homenaje a los médicos y sanitarios británicos que trabajaron en la Cueva hospital, en el que no faltó un recuerdo especial hacia su padre.

       Hijo de un estibador, Jack Jones nació en Liverpool en 1913 y dejó la escuela a los catorce años para trabajar de aprendiz de mecánico.
Durante su etapa escolar, con sólo trece años, hizo de mensajero entre los piquetes y los dirigentes de la huelga general que estalló en Gran Bretaña en 1926. "Aquella huelga me enseñó que si la gente se mantiene unida y sufre unida, termina triunfando también unida. fue una de las lecciones más importantes que he aprendido "confesó unos años más tarde.
Jones se afilió muy pronto al Partido Laborista y se involucró en actividades sindicales para trabajar, como su padre, como estibador en el puerto de su ciudad natal. Al estallar la guerra civil española, Jones fue a combatir con los republicanos, resultó herido en la Batalla del Ebro en 1938 y curado en la Cueva hospital de la Bisbal de Falset. Escribió sobre sus experiencias en aquel conflicto en su autobiografía "Union Man" (Hombre del Sindicato) en la que explica cómo dirigir a un grupo de voluntarios en una misión clandestina a la Península Ibérica vía París.
    Según relata en este libro se presentó en un centro de recepción de voluntarios en el Reino Unido, donde le enseñaron a usar un rifle. Confiesa que no tenía ninguna confianza en la precisión de esta arma y tampoco sabe si mató a ningún soldado franquista antes de ser herido en el hombro y un brazo.
    Jones sirvió como concejal de Liverpool a finales de los años treinta antes de dedicarse a la TGWU (Transport and General Workers 'Union) como organizador y ser nombrado miembro del ejecutivo nacional del Partido Laborista, en el que sirvió de 1964 a 1967.
    En 1969 fue elegido secretario general de este sindicato, el más poderoso del Reino Unido, y lo ocupó hasta su jubilación en 1978, cumplidos los 65 años.
Jones rechazó una invitación para formar parte de la Cámara de los Lores, institución que calificó de "totalmente antidemocrática". Incluso intentó convencer, sin éxito, al Partido Laborista para que aboliera esa cámara.
El secretario general del sindicato TUC, Brandan Barber, lo calificó como "un gigante del movimiento sindical, totalmente dedicado a la tarea de conseguir la justicia social para los trabajadores" "Fue además un apasionado internacionalista que mostró enorme valor en los campos de batalla de la guerra civil española "afirmó Barber.
Jones, agregó, "consideró siempre el sindicalismo no sólo un estrecho grupo de interés sino una fuerza a favor del progreso social"
  En una encuesta de 1977, más de la mitad de los británicos lo consideraron el hombre más poderoso e influyente del país, muy por encima del primer ministro Callaghan (25%) y la líder de la oposición Margaret Tacher (5%). Conocido popularmente como "Emperador Jones" el propio Gordon Brown, primer ministro británico (2007-2010) lo ha definido como "un gigante del Laborismo" y "uno de los sindicalistas más importantes de la historia".

 

emg