AQUELL 19 DE JULIOL
Aquell 19 de juliol de 1936, res feia pensar que arribés a passar el que va passar, ningú pensava que els tres anys que vindrien serien els més tràgics del segle XX. Tot i haver-hi tensions polítiques i sindicals, era inimaginable la tempesta bèl·lica que s’acostava i que tants bisbalencs ho pagarien amb les seves vides. 
El país bullia, era una veritable olla a pressió, un batibull d’ideals, sovint antagònics, enfrontats els uns contra els altres on l’adversari era considerat com una plaga que calia exterminar. A la Bisbal de Falset no trigà més de tres dies que la tensió va arribar al seu punt àlgid; els desigs de venjança i set de sang també van arribar, i van arribar des de fora. Sortosament, l’encertada actuació del Comitè local va impedir que aquell nombrós grup de salvadors assassins que es va apoderar del poble, convertís aquell dia en un bany de sang, com va passar en altres pobles. Les tensions hi eren, però mai hi va haver sang pel mig, si hi va haver morts, va ser lluny, al front de guerra.
D’aquells tres anys de guerra, molts noms han quedat per a la història. Uns pel seu caire sinistre han deixat un molt mal record, altres, per la seva proverbial actuació en uns moments transcendentals, van evitar l’hecatombe i seria injust que quedessin per a sempre en el pou de l’oblit. El Delfí Macip Macip és un d’ells i, amb els seus encerts i els seus errors, com tots els humans, mereix, sense cap dubte, figurar en un lloc destacat de la història del poble.
- EL Delfí havia emigrat de jove a l’Argentina i residí uns anys a Buenos Aires. En temps de la República tornà i, al juliol de 1936 era Jutge de Pau que amb fermesa i valentia s’oposà i impedí qualsevol vessament de sang. Acabada la guerra s’exilià a Mèxic i al febrer 1941 amb l’ajuda del govern mexicà per mitjà del JARE (Junta de Ayuda a los Refugiados Españoles) a ell i cinc refugiats més, se’ls va concedir un préstec reintegrable de 4.500 pesos a cadascun, amb els quals van posar en explotació la granja Josefina situada a Tlaquepaque (avui àrea urbana de Guadalajara). Més endavant va aconseguir muntar dues importants botigues anomenades “La Jalisciense” al centre de la ciutat de Guadalajara, es va casar ja gran, amb Guadalupe Topete i, allà mori. Mai més va tornar a la Bisbal.-
Instaurada la revolució, a La Bisbal de Falset van confluir tots els elements, factors i condicions per a què el poble derivés cap a la tragèdia, cap a un gran bany de sang: hi havia una llarga llista de persones per eliminar.
Malgrat el seu aïllament i lluny d’arreu, al 22 de juliol de 1936, la tempesta revolucionaria iniciada a Barcelona i altres ciutats catalanes el dia 19, també arribava al poble. A primeres hores de la tarda els escamots de la FAI van arribar en camions i el van ocupar, van fer lliurar les armes i es van reunir amb el Comitè Antifeixista Local que s’havia constituït provisionalment entre els diferents col·lectius d’esquerres - Esquerra Republicana, la UGT i la CNT que aleshores tenia 35 militants al poble -
La reunió va ser llarga, d’extrema tensió, i en un moment de la discussió el Cap dels escamots situà el canó de la seva pistola al cap de Joan Masip Masip, (el Joan de cal Sec) membre del Comitè i li digué
-Ets un covard, poc em costaria prémer el gallet-
Al poble hi havia terror, hi havia una gran angoixa, les hores es feien interminables, però allí hi havia el Comitè que els impedia consumar la tragèdia. Els escamots se’n van haver d’anar i, miraculosament, aquell dia la sang no va córrer pels carrers de la Bisbal. Altres dies els escamots van tornar amb intencions assassines, però al poble hi havia el Delfí que sempre trobava la formula per a impedir-ho. Amb tot però, la situació era difícil, els aires revolucionaris dominaven la situació, arreu de Catalunya hi havia enfrontaments i les víctimes mortals s’anaven multiplicant, fins al punt que, el Departament de Governació obrí una col·lecta pública per auxiliar a les “Víctimes lleials a la República i a la Llibertat”. A la Bisbal la col·lecta l’obrí el Comitè Antifeixista Local amb una aportació de 100 pta. que es veieren incrementades amb 347,10 pta. d’aportacions populars.
En aquells dies de revolució es van cremar els arxius municipals i parroquials, es van destrossar altars i imatges de l’església i cremar el seu mobiliari, però es va poder salvar el capellà, Mossèn Cornelio Monforte, gràcies a un passi fet pel Comitè on es va fer constar que era “faixero”. No van córrer la mateixa sort els capellans fills del poble Mossèn Salvador Macip Sas, de cal Trucafort, assassinat a Lleida el 24 de Juliol i Mossèn Ramon Pardell Sentís, de Cal Pastoret, assassinat a El Masroig per elements forans el 10 d’agost. No va ser fins a l’octubre quan la situació es va tranquil·litzar i s’establí un cert ordre quan, d’acord amb la nova llei de 9 d’octubre, es constituïren al llarg de tot el mes els Consells Municipals. A la Bisbal l’acte es va fer el dia 29 i quedà constituït per 3 membres d’Esquerra Republicana, 3 de la CNT i 2 de la UGT, essent elegit Alcalde, Joan Masip Masip (de cal Sec) de la UGT.
El pitjor de la tempesta revolucionaria havia passat sense cap víctima mortal al poble, per contra, allí tocant, a la Palma d’Ebre, 14 veïns van ser víctimes mortals de la repressió revolucionària, tràgicament compensada després, per les 16 víctimes mortals de la repressió franquista. La relativa tranquil·litat dels mesos següents, es va veure trencada pel gran ensurt del bombardeig de Flix i la seva zona industrial els dies 23 i 24 de febrer de 1937 per l’aviació franquista. A pocs Km. del poble, els 8 morts i els grans estralls que va causar, mostraven ja als bisbalencs, la cara més crua de la guerra.
AQUEL 19 DE JULIO DE 1936
Aquel 19 de julio de 1936, nada hacía pensar que llegara a pasar lo que pasó, nadie pensaba que los tres años que vendrían serían los más trágicos del siglo XX. Aunque hubo tensiones políticas y sindicales, era inimaginable la tormenta bélica que se acercaba y que tantos bisbalencs lo pagarían con sus vidas.
El país hervía, era una verdadera olla a presión, un galimatías de ideales, a menudo antagónicos, enfrentados los unos contra los otros donde el adversario era considerado como una plaga a exterminar. En la Bisbal de Falset no tardó más de tres días que la tensión llegó a su punto álgido, los deseos de venganza y sed de sangre también llegaron, y llegaron desde fuera. Afortunadamente, la acertada actuación del Comité local impidió que aquel numeroso grupo de salvadores asesinos que se apoderó del pueblo, convirtiera ese día en un baño de sangre como ocurrió en otros pueblos. Había tensiones, pero nunca hubo sangre de por medio, si hubo muertos, fue lejos, en el frente de guerra.
De aquellos tres años de guerra, muchos nombres han quedado para la historia. Unos por su carácter siniestro han dejado un muy mal recuerdo, otros, por su proverbial actuación en unos momentos trascendentales, evitaron la hecatombe y sería injusto que quedaran para siempre en el pozo del olvido. El Delfín Macip Macip es uno de ellos y con sus aciertos y sus errores, como todos los humanos, merece, sin ninguna duda, figurar en un lugar destacado de la historia del pueblo.
- EL Delfín había emigrado de joven a Argentina y residió unos años en Buenos Aires . En tiempos de la República volvió y, en julio de 1936 era Juez de Paz que con firmeza y valentía se opuso e impidió cualquier derramamiento de sangre. Terminada la guerra se exilió en México y en febrero 1941 con la ayuda del gobierno mexicano por medio del JARE (Junta de Ayuda a los Refugiados Españoles) a él y cinco refugiados, se les concedió un préstamo reintegrable de 4.500 pesos cada uno, con los que pusieron en explotación la granja Josefina situada en Tlaquepaque (hoy área urbana de Guadalajara). Más adelante logró montar dos importantes tiendas llamadas " La Jalisciense " en el centro de la ciudad de Guadalajara, se casó ya mayor, con Guadalupe Topete y allí murió. Nunca más volvió a la Bisbal. -
Instaurada la revolución, en La Bisbal de Falset confluyeron todos los elementos, factores y condiciones para que el pueblo derivara hacia la tragedia, hacia un gran baño de sangre: había una larga lista de personas para eliminar.
A pesar de su aislamiento y lejos de todas partes, el 22 de julio de 1936, la tormenta revolucionaria iniciada en Barcelona y otras ciudades catalanas el día 19, también llegaba al pueblo. A primeras horas de la tarde los grupos de la FAI llegaron en camiones y lo ocuparon , hicieron entregar las armas y se reunieron con el Comité Antifascista Local que se había constituido provisionalmente entre los diferentes colectivos de izquierdas - ERC, UGT y la CNT que entonces tenía 35 militantes en el pueblo -
La reunión fue larga , de extrema tensión , y en un momento de la discusión el Jefe de los comandos situó el cañón de su pistola en la cabeza de Juan Masip Masip , ( Juan de cal Sec) miembro del Comité y le dijo:
-Eres un cobarde , poco me costaría apretar el gatillo -
En el pueblo había terror , había una gran angustia , las horas se hacían interminables , pero allí estaba el Comité que les impedía consumar la tragedia . Los retenes se tuvieron que ir y, milagrosamente, ese día la sangre no corrió por las calles de la Bisbal. Otros días los grupos volvieron con intenciones asesinas, pero en el pueblo estaba el Delfín que siempre encontraba la formula para impedirlo. Con todo, la situación era difícil, los aires revolucionarios dominaban la situación, en Cataluña había enfrentamientos y las víctimas mortales se iban multiplicando, hasta el punto que, el Departamento de Gobernación abrió una colecta pública para auxiliar a las " Víctimas leales a la República y la Libertad”. En la Bisbal la colecta lo abrió el Comité Antifascista Local con una aportación de 100 PTA. que se vieron incrementadas con 347,10 ptas. de aportaciones populares.
En aquellos días de revolución se quemaron los archivos municipales y parroquiales, se destrozaron altares e imágenes de la iglesia y quemaron su mobiliario, pero se pudo salvar el cura, Mossèn Cornelio Monforte, gracias a un pase hecho por el Comité donde se hizo constar que era " Faixero”. No corrieron la misma suerte los curas hijos del pueblo Mossèn Salvador Macip Sas, de Cal Trucafort, asesinado en Lleida el 24 de Julio y Mossèn Ramón Pardell Sentís, de Cal Pastoret, asesinado en El Masroig por elementos foráneos el 10 de agosto. No fue hasta octubre cuando la situación se tranquilizó y se estableció un cierto orden cuando, de acuerdo con la nueva ley de 9 de octubre, se constituyeron a lo largo de todo el mes los Consejos Municipales. En la Bisbal del acto se hizo el día 29 y quedó constituido por 3 miembros de ERC, 3 de la CNT y 2 de la UGT, siendo elegido Alcalde, Joan Masip Masip (de cal Sec) de la UGT.
Lo peor de la tormenta revolucionaria había pasado sin ninguna víctima mortal en el pueblo , por el contrario , tocando alli, en la Palma de Ebro, 14 vecinos fueron víctimas mortales de la represión revolucionaria , trágicamente compensada después , por las 16 víctimas mortales de la represión franquista . La relativa tranquilidad de los meses siguientes, se vio rota por el gran susto del bombardeo de Flix y su zona industrial los días 23 y 24 de febrero de 1937 por la aviación franquista. A pocos Km. del pueblo, los 8 muertos y los grandes estragos que causó, mostraban ya los bisbalencs, la cara más cruda de la guerra.