FEM MEMÒRIA - 77 Anys / HAGAMOS MEMÒRIA - 77 Años

2014-02-19 09:18

FEM MEMÒRIA

        Es portaven gairebé dos anys de guerra i malgrat l’ambient revolucionari i crispat, al poble no s’havia vesat una gota de sang  per enfrontaments o represàlies; els moments més crítics s’havien superat. Amb la caiguda del front d’Aragó molta gent fugí a refugiar-se cap a les coves de l’entorn;  a l’abril de 1938 les tropes franquistes havien ocupat Flix, arribaven d'allí alguns refugiats i semblava imminent la caiguda del poble. Inexplicablement però, tot s’aturà; la tornada de la gent a les cases al mes de maig, coincidí amb l’arribada i concentració de tropes de l’Exèrcit Republicà que ho ompliren tot. Quelcom excepcional s’estava preparant. Què? Com volen  fugir de la realitat hi havia festes, balls, competicions esportives...Una certa disbauxa dominava l’ambient. A poc a poc, l’arribada i pas de material de guerra i la concentració de militars no auguraven pas que el que es preparava era el preludi d’una festa. El 25 de juliol de 1938, desenes de milers d’homes creuaven el gran riu i la crua realitat s’imposava: la gran batalla era allí, a tocar. La que ja és coneguda com la primera gran batalla de la Segona Guerra Mundial havia començat: havia començat la Batalla de l’Ebre. La guerra  arribava amb tota la seva cruesa. Si fins aleshores  hi havia angoixa i tristesa per la mort i el perill dels pares o fills al front, ara  s’estava al bell mig de la tempesta bèl·lica. Per l'avituallament del front s’havia muntat tot l'operatiu necessari; residència de caps militars, polvorí i dipòsit d’armes, Intendència -cuines, elaboració de pa...) i un hospital amb 100 llits, 3 quiròfans i 6 equips quirúrgics mòbils compost cadascun per unes 14 persones, a la Cova de Santa Llúcia.

        Els primers dies d’agost es vivia amb l’ai al cor; els avions no paraven de passar, els combats aeris eren una constant i famílies senceres començaven a fugir altre cop, cap a les coves.  Farcit de militars, el poble era un batibull; la 27 Divisió del XVIII Cos d’Exèrcit Republicà havia arribat el 25 de juliol i milers d’homes omplien camps i boscos de l’entorn, escoltant des de la distància el bramar de la batalla a l’espera  d’incorporar-se al front.  El dimecres 3 d’agost és el dia i desenes de camions carregats de soldats surten cantant en direcció a l’Ebre sabedors que possiblement molts d'ells mai tornaran d’aquell front.

      El 4 d’agost  el  dia era clar, enterbolit tant sols  per la típica  calitja  de l’estiu i a primera hora la calor era ja intensa. Al voltant de les 9 hi ha alarma d'avions; uns veïns corren cap a les coves refugi i altres no  en fan cas, creient que res passaria com havia succeït en dies anteriors. De sobte el soroll augmentà i els monstres aparegueren bramant pel cel, deixaren caure la seva mortífera càrrega i un veritable cataclisme envaí el poble; el sol fugí i esdevingueren les tenebres. Enmig d’un fum negre i asfixiant, explosions, pols i un soroll ensordidor, éssers innocents corrien, cridaven i intentaven fugir d’aquell infern que els queia del cel. Després d'aquell immens terrabastall, uns crits i plors escruixidors arriben a tots els racons del poble esmortint-ne qualsevol altre. Era la Teresina Masip, greument ferida per las bombes caigudes sobre casa seva. Els seus crits i plors no eren pas per les seves greus ferides, sinó per les dues filles petites mortes: la Dolors de 7 anys i la Pilar de 2 anys, brutalment destrossades per les bombes. La tercera víctima va ser l’Agapit Masip Esquerda; una tràgica i colpidora història d’un nen de 5 anys que, sense cap ferida visible, no va poder superar l’esglai. Soldats i veïns iniciaren les tasques de rescat i la Teresina i altres ferits van ser portats cap a l’Hospital de la Cova de Santa Llúcia on es vivia el drama i l’horror de l’arribada massiva de soldats i civils ferits i morts a l’Ebre 

         Després del bombardeig la gent fugí en desbandada i terroritzada cap a les coves de l’entorn, on a la duresa del medi s’hi afegia el fantasma de la fam i sovint, fins hi tot,  el metrallament dels avions. Allí s’hi va viure i s’hi va patir, s’hi va morir i s’hi va néixer, mentre el cementiri s'omplia en un degoteig constant, de soldats morts a l'hospital de la Cova de Santa Llúcia on havien arribat ferits del front de l'Ebre. Van ser els mesos més tràgics i tristos del segle XX  i el cementiri municipal previst com a civil, construït pocs mesos abans de la Batalla de l'Ebre, la història el fa també, un cementiri de guerra. Daixò en fa 77 anys; vingueren d'arreu i aquí es quedaren, entre els nostres i entre nosaltres; foren víctimes d'una guerra que de ben segur ningú volia; aquí descansen en la pau que no van tenir en vida i el record és el millor homenatge que els podem oferir. Que la memòria no s'esborri, perquè sense memòria res hi ha. Fem nostre el desig de Màrius Torres -poeta de l'esperança- al 1939: Vulguem la pau, amb tot el cor – però, per això mateix, no hem de voler l'oblit!

 

emg

HAGAMOS MEMORIA

        Se llevaban casi dos años de guerra ya pesar del ambiente revolucionario y crispado, el pueblo no se había derramado una gota de sangre por enfrentamientos o represalias, los momentos más críticos se habían superado. Con la caída del frente de Aragón mucha gente huyó a refugiarse hacia las cuevas del entorno; en abril de 1938 las tropas franquistas habían ocupado Flix, llegaban de allí algunos refugiados y parecía inminente la caída del pueblo. Inexplicablemente pero todo se detuvo, la vuelta de la gente en las casas en el mes de mayo, coincidió con la llegada y concentración de tropas del Ejército Republicano que lo llenaron todo. Algo excepcional estaba preparando. ¿Qué? Como quieren huir de la realidad había fiestas, bailes, competiciones deportivas... Una cierta desenfreno dominaba el ambiente . Poco a poco, la llegada y paso de material de guerra y la concentración de militares no auguraban paso que lo que se preparaba era el preludio de una fiesta. El 25 de julio de 1938, decenas de miles de hombres cruzaban el gran río y la cruda realidad se imponía: la gran batalla estaba allí, a tocar. La que ya es conocida como la primera gran batalla de la Segunda Guerra Mundial había comenzado: había comenzado la Batalla del Ebre. La guerra llegaba con toda su crudeza. Si hasta entonces había angustia y tristeza por la muerte y el peligro de los padres o hijos en el frente, ahora se estaba en medio de la tormenta bélica. Pora el avituallamiento del frente se había montado todo el operativo necesario; residencia de jefes militares, polvorín y depósito de armas, Intendencia - cocinas, elaboración de pan...) y un hospital con 100 camas, 3 quirófanos y 6 equipos quirúrgicos móviles compuesto cada uno por unas 14 personas, en la Cueva de Santa Lucía.

        En los primeros días de agosto se vivía con el corazón encogido, los aviones no paraban de pasar, los combates aéreos eran una constante y familias enteras comenzaban a huir otra vez, hacia las cuevas. Lleno de militares, el pueblo era un galimatias, la 27 División del XVIII Cuerpo de Ejército Republicano había llegado el 25 de julio y miles de hombres llenaban campos y bosques del entorno, escuchando desde la distancia el bramar de la batalla a la espera de incorporarse al frente. El miércoles 3 de agosto es el día y decenas de camiones cargados de soldados salen cantando en dirección al Ebro sabedores que posiblemente muchos de ellos nunca volverán de allí .

      El 4 de agosto el día era claro , enturbiado sólo por la típica calima del verano y a primera hora el calor era ya intenso . Alrededor de las 9 hay alarma de aviones ; unos vecinos corren hacia las cuevas refugio y otros no hacen caso , creyendo que nada pasaría como había sucedido en días anteriores . De repente el ruido aumentó y los monstruos aparecieron bramando por el cielo , dejaron caer su mortífera carga y un verdadero cataclismo invadió el pueblo , el sol huyó y  vinieron las tinieblas . En medio de un humo negro y asfixiante , explosiones , polvo y un ruido ensordecedor , seres inocentes corrían , gritaban y intentaban huir de aquel infierno que les caía del cielo . Después de aquel inmenso estruendo, unos gritos y llantos estremecedores llegan a todos los rincones del pueblo amortiguando cualquier otro . Era la Teresina Masip , gravemente herida por las bombas caídas sobre su casa. Sus gritos y llantos no eran por sus graves heridas , sino por las dos hijas pequeñas muertas : Dolores de 7 años y Pilar de 2 años , brutalmente destrozadas por las bombas . La tercera víctima fue el Agapito Masip esquerda ; una trágica y desgarradora historia de un niño de 5 años que , sin ninguna herida visible, no pudo superar el susto. Soldados y vecinos iniciaron las labores de rescate y la Teresina y otros heridos fueron llevados hacia el Hospital de la Cueva de Santa Lucía donde se vivía el drama y el horror de la llegada masiva de soldados y civiles heridos y muertos en el Ebro

         Después del bombardeo la gente huyó en desbandada y aterrorizada hacia las cuevas del entorno , donde a la dureza del medio se añadía el fantasma del hambre y a menudo , incluso , el ametrallamiento de los aviones . Allí se vivió y se sufrió , se murió y se nació , mientras el cementerio se llenaba en un goteo constante , de soldados muertos en el hospital de la Cueva de Santa Lucía donde habían llegado heridos del frente del Ebro . Fueron los meses más trágicos y tristes del siglo XX y el cementerio municipal previsto como civil , construido pocos meses antes de la Batalla del Ebro , la historia lo hace también , un cementerio de guerra . De esto hace 77 años, vinieron de todas partes y aquí se quedaron , entre los nuestros y entre nosotros ; fueron víctimas de una guerra que seguro nadie quería , aquí descansan en la paz que no tuvieron en vida y el recuerdo es el mejor homenaje que les podemos ofrecer . Que la memoria no se borre , porque sin memoria nada hay. Hagamos nuestro el deseo de Màrius Torres- poeta de la esperanza - 1939 : Queramos la paz , de todo corazón - pero, por eso mismo , no hemos de querer el olvido!

 


emg