19 ANYS ENRERE

2020-08-16 07:29

Era l'agost de l'any 2000 quan arribava al poble la doctora Àn­gela Jackson. Com el llibre de l'any 1987 portat pels estudi­ants de Tar­ragona, també arribava del Regne Unit. El seu treball d'investi­gació sobre les infermeres britàniques a la Guerra Civil espanyo­la l'havia portat a la Bisbal de Falset, a la Cova de Santa Llúcia i a l'hospital que allí s'hi va instal­·lar  els mesos de la Batalla de l'Ebre. Amb ella també va portar una petita placa  amb una emotiva salutació al poble de la Bisbal de Falset signada per 

 L'estiu del 2001 l'Àngela torna a la Bisbal i  comunicà a l'Ajuntament la intenció dels brigadistes supervivents de tornar i retre homenatge als companys morts a la Batalla de l'Ebre, tants anys oblidats. Amb ella portà una  impressio­nant col·lecció de fotografies de la Cova hospital que havia trobat a l'Imperial War Museum de Londres: els secrets de la Cova dels dies de la Bata­lla de l'Ebre es començaven a desvelar.     

       Dels contactes que seguiren els brigadistes amb l’Ànge­la Jackson se’n va fixar unes dates per la seva vinguda. Els primers dies de novembre van ser els escollits. És aleshores quan Lluís Masip Sans, Alcalde,  em va demanar  si volia col·laborar en l’or­ganització dels actes del retorn dels briga­distes i, naturalment vaig dir-li que ho faria amb molt de gust. Les dates escollides van ser del 2 al 5 de novembre i els dies previs van ser d’un in­tens i desinteressat treball per una gran quantitat de persones jo­ves i grans del poble.  

     El diumenge dia 4 era l’escollit per als actes centrals de l’homenatge al cementiri i a la Cova Hospital. Durant el dia es van fer excursions  pels espais de la Batalla de l’Ebre i el dia abans ens vam aplegar tots en un sopar i una agradable i llarga vetllada. Jo vaig compartir taula amb el Dr. Reginal Saxton de 90 anys i la seva companya Rossalen Shmitt si­tuats davant meu. Al costat dret, tan sols separat per Ge­rard Amorós, hi tenia a Sam Russell de 86 anys. Tots dos no podien amagar la seva emo­ció i satisfacció per haver tor­nat. Després de les corresponents presentacions, vam esta­blir una agradable  conversa en la qual no hi van mancar les freqüents referències al seu treball a l’hos­pital de la Cova de Santa Llúcia. A ells els va sorprendre que jo hagués estat 16 anys alcalde, paraula que sempre van utilitzar des­prés per dirigir-se a mi i, a mi, em va sorprendre la seva im­pressionant senzillesa i personalitat; era el primer cop que ens veiem i no vam parar de parlar; com si  sempre ens ha­guéssim conegut. Del Dr. Saxton, malgrat els seus 90 anys, en vaig detec­tar la seva  vitalitat  i el seu gran   sentit de l'humor, es notava a l’instant l’excepcional història  que  acumulava a les seves es­patlles;als  tres  anys de tragèdies i atrocitats pels hospitals dels camps de batalla de la Guer­ra Civil Espanyola s’hi van afegir els 6anys de la Segona Guerra Mundial en què fou condecorat pel mateix treball.Sam Russell, home molt aplomat però de conversa fà­cil, contà les seves vicissituds fins que va ser ferit al principi de la guerra i el seu treball després, al servei internacional de Radio Barcelona. L’agradable i interessant conversa s’allargà fins a  la matinada. L’endemà era el dia assenyalat, s’havien de fer els úl­tims preparatius i calia dormir una es­tona. 

    EL 4 de novembre el sol sortí amb força, el dia era es­plèndid, primaveral; com si la climatologia volgués contribu­ir també al lluïment de l’emotiva jornada,  ja que tan sols dos dies després la blancor immaculada i purificadora d’un mantell de neu, cobria les tombes i el terra del cementiri.  Allí ja tot estava preparat, gent d'arreu anava arribant i tan sols un lleuger murmuri trenca­va el silenci d’aquell paisatge de boscos i oliveres presidit pel majestuós Montsant. Aquell cementiri havia estat l’obra estel·lar de la Repú­blica i venia a substituir al saturat i gairebé centenari situat a les parets del poble. Ningú dels forans sabia que s’havia construït pocs mesos abans de la Batalla de l’Ebre per aco­llir el son etern dels bisbalencs, però ningú tampoc imagi­nava que  aquell petit ce­mentiri seria el destí final de molts soldats vinguts d’arreu del món.   

        En presència de nombrosos representants d’instituci­ons, a  les 11 h en punt  Angela Jackson iniciava les ceri­mònies amb una breu presentació i, a continuació, l’Alcalde Lluís Masip Sans s’adreçà a tots amb aquestes paraules:

En primer lloc l’Ajuntament i el poble de la Bisbal de Falset, volem donar-vos la benvinguda i expressar-vos la nostra satisfacció per la vostra presència avui aquí. Creiem que al cap de 63 anys, aquest, és un acte de justícia, un acte mitjançant el qual volem retre homenatge als soldats enterrats aquí, que tan sols son una petita part dels milers i milers que van deixar la vida als camps de batalla en plena joventut. Un bon grup són coneguts pels seus noms i cognoms, altres, dissortadament, tot i restar en l’anonimat, tenen darrere d’ells, igual que els primers, uns familiars i amics coneguts que tan sols ells saben el que ha estat viure sota el patiment i l’angoixa d’ignorar el seu destí. Els que ho vàreu viure i patir, sabeu de les conseqüències d’aquells fets, els que vam néixer poc després tan sols de pensar-ho ens provoca un gran esborronament, els més joves, tot i quedar-los molt llunyà, aquest acte pot servir-los de fil de connexió amb la història.

        A tots els que vàreu ser protagonistes d’aquells tràgics fets, familiars i amics que vàreu perdre els vostres éssers estimats, alguns presents avui aquí, us trametem la nostra admiració, el nostre respecte i la nostra més gran estimació. Sapigueu que sempre trobaren en l’Ajuntament i el poble de la Bisbal de Falset tot el nostre ajut i el nostre suport.

       Sam Rusell,  en nom dels brigadistes, expressà a conti­nuació, la seva satisfacció d’haver pogut tornar a una Espa­nya en de­mocràcia i veure complerts els  desigs que els ha­vien portat fins aquí. Recordà a les Brigades Internacionals i la sintonia que havi­en mantingut amb el poble durant la guerra. En acabar, un fort aplaudiment rubricà el seu par­lament; després, a poc a poc,  mentre es tirava de la corti­neta que cobria la placa, l’ex-briga­dista Steve Fullerton di­posità una corona de roselles, i tres nens que amb prou fei­nes la podien moure, feien l’ofrena floral del poble. Un cor­prenedor silenci envaïa aleshores el cementiri, un  silenci que parlava, mentre, lentament, les emocions que ana­ven  sorgint, arribaven  al seu punt àlgid quan,  com un clam sor­tint  de les entranyes d’aquella fossa, començà a sonar el vio­loncel de Pau Casals amb “El cant dels ocells”. És  ales­hores quan vaig notar  un nus a la gola i unes llàgrimes co­mençaren a brollar dels meus ulls. Eren llàgrimes per la història recuperada, tants anys oculta i recordada, ara, en el text de la placa:

A LA MEMÒRIA DELS QUI MORIREN A LA COVA DE SANTA LLÚCIA I ESTAN ENTERRATS AQUÍ: 

ESPANYOLS I MEMBRES DE LES BRIGADES INTERNACONALS QUE LLUITAREN JUNTS A LA 

BATALLA DE L'EBRE (1938) EN DEFENSA DE LA REPÚBLICA. 

Després del cementiri els actes es van traslladar a la Cova hospital; allí encara hi havia més gent, s’havia muntat una expo­sició de fotografies i hi havia nombrosos mitjans de comunica­ció. Tot seguit el Sr. Cèsar Puig Delegat de la Ge­neralitat a Tarra­gona descobrí la placa d’homenatge que mostrava la següent inscripció:

EN RECORD DE TOTS AQUELLS QUE SERVIREN, SOFRIREN I MORIREN EN AQUESTA COVA HOSPITAL , DURANT LA BATALLA DE L'EBRE (1938 ). AMB EL DESIG QUE LES FERIDES D'AQUELLA GUERRA ESTIGUIN JA GUARIDES

A continuació, l’Alcalde Lluís Masip Sans, en reconeixe­ment i agraïment al seu treball, lliurava a Angela Jackson una petita placa de plata gravada amb aquesta inscripció:

L'AJUNTAMENT I EL POBLE DE LA BISBAL DE FALSET A LA DOCTORA ANGELA JACKSON COM A SIGNE DE RECONEIXEMENT I AGRAÏMENT PER LA SEVA VALUOSA RECERCA SOBRE LES DONES BRITÀNIQUES A LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA QUE HA PERMÉS RECUPERAR I CONÈIXER UN PART IMPORTANT DE LA NOSTRA HISTÒRIA.

LA BISBAL DE FALSET, 4 DE NOVEMBRE DE 2001

     Nous parlaments seguiren després. El Dr. Reginal Sax­ton recor­dava aquells dies de treball a l’hospital i mostrava la distribució de tot, mentre, la figura aparentment feble i delicada de Penny Feiwel de 92 anys, contrastava amb la seva veu ferma i potent ressonat dins de la cova quan, fina­litzant el seu discurs, digué amb contundència:  

   La llibertat no se’ns dóna sense una lluita prèvia!

  Amb un brindis a la pau i una ballada de sardanes es van do­nar per acabats els actes d’homenatge i els brigadis­tes  es de­lectaven amb  una munió de joves que els havien envoltat, mentre, el Dr. Reginald Saxton, es retrobava amb alguns veïns que els havia curat les  ferides. Una animada conversa s’establí alehores entre tots; anècdotes, històries i vivències amagades i ignorades d’aquells tràgics dies sortien a la llum al cap de 63 anys  i, enmig d’aquell caliu, el meu pensament viatjava cap al passat, passa­va per les dates més significati­ves i arribava al 1948 quan vaig estar per primer cop en aquella cova, i vaig saber que allí hi ha­via un hospital de guerra;  una guerra que aleshores, amb cinc anys, encara no era conscient de la seva gran transcendèn­cia.

       Els brigadistes i els seus acompanyants havien estat els con­vidats i havien tornat a la Cova i a l’Ebre.  Al cap de 63 anys, el 4 de novembre de 2001 havien tornat a la nostra terra, havien tor­nat a la nostra vall,  havien tornat al nostre petit paradís i havien anat fins al petit cementiri on com­panys seus del camp de bata­lla, s’hi aturaren a descansar per a sempre. Les seves vides foren segades prematurament i els seus cossos soterrats, però la seva història havia reei­xit.   

        En el dinar que seguí després vaig tornar a compartir taula amb el Dr. Reginal Saxton i Rossalen Smit, la conver­sa s’allargà tota la tarda i quan ens vam aixecar de la taula  era ja de nit. L’endemà dilluns se n'havien d’anar i jo no hi podria ser, havia de fer el pa i, en acomiadar-nos, vaig aca­bar amb un: a reveu­re!  Ell es posà a riure, aixecà els bra­ços i, situant  les mans a l’al­çada del cap, les anà despla­çant de d’alt a baix mostrant-me tot el seu cos i diguen-me : 

 “No ves ya como estoy”

      El dimarts havien de tornar cap a Vancouver i, ni els seus 90 anys ni els 22 mil km de viatge, havien estat un obstacle per tor­nar, il·lusionats, al cap de 63 anys.  

      Uns dies després comunicava per carta a l'Angela Jackson i als Brigadistes el gran impacte que la seva visita havia deixat al poble.

A l'Angela Jackson i Brigadistes Internacionals

Amics:

  Han passat tan sols uns dies des de la vostra visita, però després dels comentaris amb amics i veïns em veig en la necessitat de transmetre-us el gran impacte que els actes celebrats han deixat al poble. El 4 de novembre de 2001 ha deixat una empremta inesborrable a la Bisbal de Falset, ha estat la recuperació d'una part important de la nostra història, ha estat com recuperar part de la nostra pròpia vida, sobretot, al preciós i emotiu acte al cementiri, durant el que molts de nosaltres no podíem deixar de sentir un nus a la gola i llàgrimes als ulls.
     Parlant personalment, des del moment en què Lluís, l'Alcalde, em va demanar la col·laboració en la tasca de preparació de les cerimònies, puc afirmar sense dubte que hi ha hagut poques altres coses que hagi fet amb més entusiasme o que m'hagin omplert més de satisfacció , que aquesta; tant en la meva vida privada com durant els 16 anys que he estat Alcalde d'aquest poble.

       Gràcies, Angela, per haver-nos donat l'oportunitat de conèixer a aquestes persones que han demostrat un gran amor per la nostra terra i que, amb la seva lluita i sacrifici, sembraren la llavor que, malgrat tants anys d'injust oblit, ha començat a germinar.

         La joventut del poble ha connectat amb vosaltres i això ens ha d'omplir de satisfacció.

Enric Masip i GorgorI

 

16 AÑOS ATRAS

VOLVIERON A LA CUEVA Y AL EBRO

 

       Era en agosto de 2000 cuando llegaba al pueblo la doctora Angela Jackson. Como el libro de 1987 llevado por los estudiantes de Tarragona, también llegaba del Reino Unido. Su trabajo de investigación sobre las enfermeras británicas en la Guerra Civil española la había llevado a la Bisbal de Falset, a la Cueva de Santa Lucía y al hospital que allí se instaló en los meses de la Batalla del Ebro. Con ella también llevó una pequeña placa con un emotivo saludo al pueblo de la Bisbal de Falset firmada por unos veteranos brigadistas británicos combatientes en la Batalla del Ebro.
     En el verano de 2001 Ángela vuelve a la Bisbal y comunica al Ayuntamiento la intención de los brigadistas supervivientes de volver y rendir homenaje a los compañeros muertos en la Batalla del Ebro, tantos años olvidados. Con ella llevó una impresionante colección de fotografías de la Cueva hospital que había encontrado en el Imperial War Museum de Londres: los secretos de la Cueva de los días de la Batalla del Ebro se empezaban a desvelar.

      De los contactos que siguieron los brigadistas con Ángela Jackson se fijó unas fechas para su venida. Los primeros días de noviembre fueron los escogidos. Es entonces cuando Luis Masip Sans, Alcalde, me pidió si quería colaborar en la organización de los actos del regreso de los brigadistas y, naturalmente le dije que lo haría con mucho gusto. Las fechas escogidas fueron del 2 al 5 de noviembre y los días previos fueron de un intenso y desinteresado trabajo de una gran cantidad de personas jóvenes y mayores del pueblo.

       El domingo día 4 era el elegido para los actos centrales del homenaje en el cementerio y en la Cueva Hospital. Durante el día se realizaron excursiones por los espacios de la Batalla del Ebro y el día antes nos reunimos todos en una cena y una agradable y larga velada. Yo compartí mesa con el Dr. Reginal Saxton de 90 años y su compañera Rossalen Shmitt situados delante de mí. Al lado derecho, tan sólo separado por Gerard Amorós, tenía a Sam Russell de 86 años. Ambos no podían ocultar su emoción y satisfacción por haber vuelto. Tras las correspondientes presentaciones, establecimos una agradable conversación en la que no faltaron las frecuentes referencias a su trabajo en el hospital de la Cueva de Santa Lucía. A ellos les sorprendió que yo hubiera sido 16 años alcalde, palabra que siempre utilizaron después para dirigirse a mí y, a mí, me sorprendió su impresionante sencillez y personalidad; era la primera vez que nos veiamos y no paramos de hablar; como si siempre nos hubiéramos conocido. Del Dr. Saxton, pese a sus 90 años, detecté su vitalidad y su gran sentido del humor, se notaba al instante la excepcional historia que acumulaba a sus espaldas; a los tres años de tragedias y atrocidades por los hospitales de los campos de batalla de la Guerra Civil Española se añadieron los 6 años de la Segunda Guerra Mundial en que fue condecorado por el mismo trabajo.

      Sam Russell, hombre muy aplomado pero de conversación fácil, contó sus vicisitudes hasta que fue herido al principio de la guerra y su trabajo después, el servicio internacional de Radio Barcelona. La agradable e interesante conversación se alargó hasta la madrugada. Al día siguiente era el día señalado, se tenían que hacer los últimos preparativos y había que dormir un poco.

     EL 4 de noviembre el sol salió con fuerza, el día era espléndido, primaveral; como si la climatología quisiera contribuir también al lucimiento de la emotiva jornada, ya que tan sólo dos días después la blancura inmaculada y purificadora de un manto de nieve, cubría las tumbas y el suelo del cementerio.

 Allí ya todo estaba preparado, gente de todas partes iba llegando y tan sólo un ligero murmullo rompía el silencio de aquel paisaje de bosques y olivos presidido por el majestuoso Montsant.
   Aquel cementerio había sido la obra estelar de la República y venía a sustituir al saturado y casi centenario situado en las paredes del pueblo. Nadie de los foráneos sabía que había sido construido pocos meses antes de la Batalla del Ebro para acoger el sueño eterno de los bisbalencs, pero nadie tampoco imaginaba que aquel pequeño cementerio sería el destino final de muchos soldados venidos de todo el mundo.

     En presencia de numerosos representantes de instituciones, a las 11 h en punto Angela Jackson iniciaba las ceremonias con una breve presenta

ción y, a continuación, el Alcalde Luis Masip Sans se dirigió a todos con estas palabras:

En primer lugar el Ayuntamiento y el pueblo de la Bisbal de Falset, queremos daros la bienvenida y expresaros nuestra satisfacción por vuestra presencia hoy aquí. Creemos que al cabo de 63 años, este es un acto de justicia, un acto mediante el cual queremos rendir homenaje a los soldados enterrados aquí, que tan sólo son una pequeña parte de los miles y miles que dejaron la vida en los campos de batalla en plena juventud. Un buen grupo son conocidos por sus nombres y apellidos, otros, desgraciadamente, a pesar de permanecer en el anonimato, tienen detrás de ellos, al igual que los primeros, unos familiares y amigos conocidos que sólo ellos saben lo que ha sido vivir bajo el sufrimiento y la angustia de ignorar su destino. Los que lo vivisteis y sufristeis, sabeis de las consecuencias de aquellos hechos, los que nacimos poco después sólo de pensarlo nos provoca un gran escalofrio, los más jóvenes, a pesar de quedarles muy lejano, este acto puede servirles de hilo de conexión con la historia.

   A todos los que fuisteis protagonistas de aquellos trágicos hechos, familiares y amigos que perdisteis vuestros seres queridos, algunos presentes hoy aquí, os expresamos nuestra admiración, nuestro respeto y nuestra mayor estimación. Sabed que siempre encontraran en el Ayuntamiento y el pueblo de la Bisbal de Falset todo nuestra ayuda y nuestro apoyo.

      Sam Rusell, en nombre de los brigadistas, expresó a continuación, su satisfacción de haber podido volver a una España en democracia y ver cumplidos los deseos que les habían llevado hasta aquí. Recordó a las Brigadas Internacionales y la sintonía que habían mantenido con el pueblo durante la guerra. Al finalizar, un fuerte aplauso rubricó su discurso; después, poco a poco, mientras se tiraba de la cortinilla que cubría la placa, el ex-brigadista Steve Fullerton depositó una corona de amapolas, y tres niños que apenas podían moverla, hacían la ofrenda floral del pueblo. Un impresionante silencio invadió entonces el cementerio, un silencio que hablaba, mientras, lentamente, las emociones que iban surgiendo, llegaban a su punto álgido cuando, como un clamor saliendo de las entrañas de aquella fosa, empezó a sonar el violonchelo de Pau Casals con "El cant dels ocells". Es entonces cuando noté un nudo en la garganta y unas lágrimas salian de  mis ojos. Eran lágrimas por la historia recuperada, tantos años oculta y recordada, ahora, en el texto de la placa:

 LA MEMORIA DE LOS QUE MORIR EN LA CUEVA DE SANTA LUCÍA Y ESTÁN ENTERRADOS AQUÍ: ESPAÑOLES Y MIEMBROS DE LAS BRIGADAS INTERNACONALS QUE LUCHARON JUNTOS EN LA BATALLA DEL EBRO (1938) EN DEFENSA DE LA REPÚBLICA.

    Después del cementerio los actos se trasladaron a la Cueva hospital; allí aún había más gente, se había montado una exposición de fotografías y había numerosos medios de comunicación. Acto seguido el Sr. César Puig Delegado de la Generalitat en Tarragona descubrió la placa de homenaje que mostraba la siguiente inscripción:

EN RECUERDO DE TODOS AQUELLOS QUE SIRVEN, SUFRIR Y MORIR EN ESTE CUEVA HOSPITAL, DURANTE LA BATALLA DEL EBRO (1938). CON EL DESEO QUE LAS HERIDAS DE AQUELLA GUERRA ESTÉN YA CURADA

     A continuación, el Alcalde Luis Masip Sans, en reconocimiento y agradecimiento a su trabajo, entregaba a Angela Jackson una pequeña placa de plata grabada con esta inscripción:

EL AYUNTAMIENTO Y EL PUEBLO DE LA BISBAL DE FALSET A LA DOCTORA ANGELA JACKSON COMO SIGNO DE RECONOCIMIENTO Y AGRADECIMIENTO POR SU VALIOSA INVESTIGACIÓN SOBRE LAS MUJERES BRITÁNICAS EN LA GUERRA CIVIL ESPAÑOLA QUE HA PERMITIDO RECUPERAR Y CONOCER UN PARTE IMPORTANTE DE NUESTRA HISTORIA

LA BISBAL DE FALSET, 4 DE NOVIEMBRE DE 2001
 

     Nuevas intervenciones siguieron después. El Dr. Reginal Saxton recordaba aquellos días de trabajo en el hospital y mostraba la distribución de todo, mientras, la figura aparentemente débil y delicada de Penny Feiwel de 92 años, contrastaba con su voz firme y potente resonado dentro de la cueva cuando, finalizando su discurso, dijo con contundencia:

  ¡La libertad no se nos da sin una lucha previa!
 Con un brindis a la paz y unas sardanas se dieron por terminados los actos de homenaje y los brigadistas se deleitaban con una multitud de jóvenes que los habían rodeado, mientras, el Dr. Reginald Saxton, se reencontraba con algunos vecinos que les había curado las heridas. Una animada conversación estableció entonces entre todos; anécdotas, historias y vivencias escondidas e ignoradas de aquellos trágicos días salían a la luz al cabo de 63 años y, en medio de aquel calor, mi pensamiento viajaba hacia el pasado, pasaba por las fechas más significativas y llegaba a 1948 cuando estuve por primera vez en aquella cueva, y supe que allí había un hospital de guerra; una guerra que entonces, con cinco años, aún no era consciente de su gran trascendencia.
    Los brigadistas y sus acompañantes habían sido los invitados y habían vuelto a la cueva y al Ebro. Al cabo de 63 años, el 4 de noviembre de 2001 habían vuelto a nuestra tierra, habían vuelto a nuestro valle, habían vuelto a nuestro pequeño paraíso y habían ido hasta el pequeño cementerio donde compañeros suyos del campo de batalla, se detuvieron a descansar para siempre. Sus vidas fueron segadas prematuramente y sus cuerpos enterrados, pero su historia habia resurgido
     En el almuerzo que siguió después volví a compartir mesa con el Dr. Reginal Saxton y Rossalen Smit, la conversación se alargó toda la tarde y cuando nos levantamos de la mesa era ya de noche. Al día siguiente, lunes, habían de irse y yo podría estar, tenía que hacer el pan y, al despedirnos, terminé con un: hasta la vista! Él se puso a reír, levantó los brazos y, situando las manos a la altura de la cabeza, las fue desplazando de arriba a abajo mostrándome todo su cuerp i diciendome:
          "No ves ya como estoy"
        El martes debían volver a Vancouver y, ni sus 90 años ni los 22 mil km de viaje, habían sido un obstáculo para volver, ilusionados, al cabo de 63 años.
        Unos días después comunicaba por carta a Angela Jackson y los Brigadistas el gran impacto que su visita había dejado en el pueblo.

A Angela Jackson y Brigadistas Internacionales
Amigos:
Han pasado tan sólo unos días desde vuestra visita, pero después de los comentarios con amigos y vecinos me veo en la necesidad de transmitiros el gran impacto que los actos celebrados han dejado en el pueblo. El 4 de noviembre de 2001 ha dejado una huella imborrable en la Bisbal de Falset, ha sido la recuperación de una parte importante de nuestra historia, ha sido como recuperar parte de nuestra propia vida, sobre todo, en el precioso y emotivo acto al cementerio, durante el que muchos de nosotros no podíamos dejar de sentir un nudo en la garganta y lágrimas en los ojos.
Hablando personalmente, desde el momento en que Luis, el Alcalde, me pidió la colaboración en la tarea de preparación de las ceremonias, puedo afirmar sin duda que ha habido pocas otras cosas que haya hecho con más entusiasmo o que me hayan llenado más de satisfacción, que esta; tanto en mi vida privada como durante los 16 años que he estado Alcalde de este pueblo.
      Gracias, Angela, por habernos dado la oportunidad de conocer a estas personas que han demostrado un gran amor por nuestra tierra y que, con su lucha y sacrificio, sembraron la semilla que, a pesar de tantos años de injusto olvido, ha empezado a germinar.
La juventud del pueblo ha conectado con vosotros y eso nos debe llenar de satisfacción

 

Enric Masip Gorgori