A LA CONQUESTA DE CATALUNYA

2022-12-02 08:51

Camí de la Bisbal de Falset                    

Acabada la Batalla de l'Ebre a la Bisbal  la situació és molt critica i la genti intenta sobreviure cop pot a les coves, els franquistes ja han sobrepassat  Flix i es troben en compàs d’espera. Els primers dies de desembre els ferits de la Cova hospital de Santa Llúcia són evacuats cap a Reus i es desmunta l’hospital.   Molts efectius  del que queda de l’Exèrcit Republicà intenta refer-se, el poble és un formiguer de militars “Els de la 227 ens vam reagrupar a la Bisbal de Falset, on acamparem”... “El poble era un enrenou militar, ple d’oficials i soldats d’intendència i sanitat” diu el sergent i comissari Joaquim Varela, de la Companya de Transmissions de la 227 Brigada Mixta de la 42 Divisió. La moral és baixa i s’intenta aixecar amb la distribució de milers de pamflets animant al contraatac per  aconseguir la victòria.

      Però no hi va haver contraatac ni victòria, malgrat el mal temps, l’ofensiva final de l’exèrcit franquista sobre Catalunya s’inicià puntualment el dia 23. La tropa ho ignorava però els alts comandaments sabien la data. En realitat l’exèrcit nacional ja tenia tot l’operatiu ofensiu dissenyat i preparat el dia 12 de desembre. Des de la zona del cap de pont de Serós tropes italianes inicien l’atac amb quatre divisions de CTV (Cos de Tropes Voluntàries) i es llancen   sobre les posicions republicanes de la 56 Divisió trencant el front en una amplada de 3 km.

       El dia 24 les tropes del cos d’exèrcit de Navarra arriben a les portes de Maials, la 1ª Divisió de Cavalleria arriba a la Granja d’Escarp i ocupa la muntanya de Montmaneu, i la 5ª Divisió ocupa Maials i Llardecans. Al final del dia el front de l’exèrcit republicà està  trencat  i les Divisions 56 i 16 estan destrossades

      El dia 25 cauen Almatret, Alcanó i Granyena de les Garrigues; aquí es produeix un contraatac  republicà que atura les tropes italianes. Els forts combats que s’hi produeixen serà coneguda com la Batalla de les Garrigues.

     El dia 26 cau el Cogul i els combats s’intensifiquen, el XV Cos d’Exèrcit Republicà ofereix una forta resistència. L’aviació franquista bombardeja Bovera i la Palma d’Ebre.

    El dia 28 hi ha intensos combats pels voltants de la Granadella on els republicans frenen tots els intents d’avanç dels nacionals. El front se situa ja a la vall del riu de la Cana, avantsala del Montsant, a tan sols 3 o 4 km del poble, on la 12 Divisió de l’Exercit de Navarra intenta avançar sense èxit durant tres dies, l’enfrontament és ferotge i sagnant i els morts entre els dos bàndols incomptables. El part de guerra franquista diu que entre les seves files han tingut 400 morts en aquest dia.

      A la Bisbal algú diu alarmat que l’aviació franquista està bombardejant la Granadella; un grup d’adolescents decideix pujar fins al cim de l’Àliga per contemplar el tràgic espectacle. A d’alt del cim observen que s’acosta un avió i deixa caure una bomba sobre el Tossal de Ganyes, el pilot els descobreix i s’encara cap a ells tot metrallant-los. Enmig de l’ensurt aconsegueixen protegir-se entre les roques fins què l’avió desapareix i, ells, esglaiats fugen corrent.

     L’exercit republicà resisteix a la Granadella fins dia 29, Bovera crema i els franquistes del Cos d’Exercit de Navarra hi entren a la matinada del dia 30, data que ocupen també Bellaguarda. (abans Pobla de Grabadella)

     Entretant, el Cos d’Exercit Marroquí que està estacionat a l’Ebre en una maniobra de distracció, inicia el seu avanç cap al nord-est, l’objectiu del pla es trobar-se a la Bisbal amb la 12 Divisió del Cos d’Exercit de Navarra que continua l’avanç en direcció al Montsant i a primera hora del matí del dia 31 ocupen la Palma d’Ebre.

     A la Bisbal aquest dia hi ha enrenou i tensió, la major part de la gent viu a les coves però el poble i el seu entorn és un batibull de militars republicans preparant la retirada. Des d’algunes coves ja es veuen els combats; a la de cal Quiquet hi viuen unes quatre families i entre elles quatre criatures; M.S. tenia 6 anys i d’aquell dia diu “...El meu avi va pujar a la cova a mig matí, va pujar amb la mula i el ruquet i també portava ametlles torrades i uns 40 litres de vi per a rebre els vencedors i evitar així que ens fessin mal.  ¡Que lluny estava de la realitat del que ens passaria!

      Al voltant del mig dia se senten tres o quatre explosions molt fortes que ho fan tremolar tot; són els republicans que han volat el pont del poble. Aproximadament una hora més tard, cap al coll del Cap de la Costa, al límit amb la Palma d’Ebre veuen gran quantitat de tropes franquistes, estan tan sols a 2 km i es refugien tots cap a l’interior de la cova que està tapada amb troncs i rames; hi ha penombra, silenci i por “...teníem por, molta por!” conta M.S. Passen el minuts i ja s’escolten veus estranyes en una llengua que no entenen “Són moros” diu l’avi. L’espera es fa llarga i tensa i, de sobte, quatre o cinc bombes de ma esclaten davant la cova: era la carta de presentació. Entre crits i plors d’esglai, cridant ferotgement assalten la cova. 

“Ens van fer sortir a fora  i ens vam adonar que ens havien pres el ruquet i la mula que estaven fermats en un arbre; el ruquet ja no el vam veure mai més, la mula vam veure com la prenien i vam demanar a l’oficial que no ho fessin i ens la van tornar: van ser hores difícils i inesborrables."

    Entretant, al poble es treballa a un ritme frenètic, a la fleca de casa com cada dia, el meu pare i l’avi junt amb els soldats han pastat el pa, però la pasta està en procés de fermentació, no hi ha temps per a coure-ho i els militars ho prenen tot, pasta inclosa. Excepte la gran pastera de fusta on es pastava i la pastera elèctrica, inservible per la manca d’electricitat degut als  bombardeigs, a l’obrador no hi quedà res.

       El Cos d’Exèrcit de Navarra segueix avançant i després acarnissats combats, amb les tropes mores del Cos  d’Exercit Marroquí com estava previst, arriben a la Bisbal; l’especial situació del poble el converteix en  una ratera  i ha estat abandonat pels republicans fugint cap al Montsant.

“Priorat endins ens retiràvem fent resistència a la Bisbal de Falset, on tinguérem la primera confrontació en retirada, per cert, molt perillosa; sort del comandant Cereceda, que donà ordres a temps i poguérem sortir-nos-en sense tenir baixes. Saltant marges i parets de pedra, costes avall, com conills perseguits pels caçadors”  Diu el soldat republicà Joan Cardona.

      Els primers en arribar són tropes marroquines que entren pels carrers disparant trets enlaire i muntant, tot seguit, un petit mercat de parades per a la venda dels botins aconseguits en els saqueigs  dels pobles per on havien passat. Els efectius de l’exèrcit franquista van omplin el poble i amb ells gran quantitat de de presoners republicans que són tancats al molí de cal Ardevol. Després s’hi afegien una quarantena de detinguts veïns del poble, alguns dels quals eren emboscats. Com passà en molts altres llocs, algunes dones van patir l’escarni i la humiliació de deixar-les amb el cap rapat al zero per “Rojas”

      Centenars de fogueres il·luminen i escalfen aquella freda nit de Cap d’Any, a l’entorn de les quals acampen cantant, els milers de soldats de l’exèrcit franquista que han substituït als republicans en retirada.

       Una mica més cap al sud-oest, aquella nit de Sant Silvestre un batalló republicà intenta tapar un forat en el front de la serra de  Gorraptes, situat entre Cabacés, la Palma d’Ebre i la Bisbal de Falset, i el dia 1 de gener de 1939, els franquistes ataquen aquell lloc i, a la tarda, desprès d’una inútil defensa de posicions,  es produeix una tràgica desbandada republicana. El dia 2, el que queda del batalló continuà fugint, la nit la passen morts de fred dins del túnel de la carretera i el dia 3 de gener arriben a la Vilella Baixa.

 

     El dia 1 de gener, en els moments previs de preparació de la Missa d’acció de gràcies que segueix a l’ocupació de la Bisbal, un dels veïns crida amb força:

                   Viva Cristo Rey!

      Tot seguit, un oficial franquista s’acostà irat cap a ell i sacsejant-lo diu:

Que coño de Cristo Rey y que cojones. ¡Viva Franco se dice!

    Establert  ja l’exercit franquista al poble, fan tornar la gent que viu a les coves cap a casa, estableixen un cap de pont al riu, requisen tots els animals de càrrega –uns 200- i busquen guies a fi de preparar l’atac a la serra de Montsant on els republicans resisteixen.

      Els dies que l’exèrcit republicà resisteix al Montsant són sagnants per les dues bandes, els mateixos animals que han requisat per a pujar material de guerra a la serra, serveixen per baixar els soldats morts de  l’exèrcit franquista.

“Els moros eren els encarregats de baixar els morts; els carregaven als animals i els abocaven a la vora del riu junt al pont. Quan n’hi havia molts, els carregaven en camions i els prenien en direcció a la veïna comarca de les Garrigues” explica el Sr. Lluís Fusté, de Margalef, que aleshores tenia dotze anys.

       L’altra cara de la moneda eren els soldats republicans; ningú els recollia, ningú els portava a un hospital, els que morien en el combat, quedaven allí, abandonats; altres, intentant fugir, s’estimbaven per les cingleres i costers i, si no morien en la caiguda, agonitzaven dies sencers cridant i gemegant: consumin-se al ras en una mort horrible!

         Per atendre els seus ferits,  l'exèrcit franquista es va veure obligat a muntar un hospital  a cal Manuel, una casa gran del carrer Major, al centre del poble, que la van omplir tota de llits. Francesc tenia aleshores 5 anys i recorda casa seva plena de llits i soldats ferits, a ells tan sols els van deixar una petita estança per a viure-hi. D’un dels records del que estava passant aquells dies a casa seva diu:

Recordo un soldat agonitzant en un dels llits, el soldat que l’atenia feia les funcions d’infermer i, quan creia que estava mort intentava treure-li les sabates per utilitzar-les ell, però el soldat ferit es resistia, no estava mort encara. Els intents van ser reiterats i sempre amb el mateix resultat: sembla ser que el primer objectiu del soldat infermer era aconseguir unes sabates.

 

emg

 

 

 

Camino de la Bisbal de Falset

Terminada la Batalla del Ebro en la Bisbal la situación es muy crítica y la gente intenta sobrevivir como puede en las cuevas , los franquistas ya han sobrepasado Flix y se encuentran en compás de espera . En los primeros días de diciembre los heridos de la Cueva hospital de Santa Lucía son evacuados hacia Reus y se desmonta el hospital . Muchos efectivos de lo que queda del Ejército Republicano intenta rehacerse, el pueblo es un hervidero de militares " Los de la 227 nos reagrupamos en la Bisbal de Falset , donde acampamos " ... "El pueblo era un hormiguero militar , lleno de oficiales y soldados de intendencia y sanidad" dice el sargento y comisario Joaquín Varela, de la Compañía de Transmisiones de la 227 Brigada Mixta de la 42 División . La moral es baja y se intenta levantar con la distribución de miles de panfletos animando al contraataque para conseguir la victoria .

      Pero no hubo contraataque ni victoria. A pesar del mal tiempo, la ofensiva final del ejército franquista sobre Cataluña se inició puntualmente el día 23. La tropa lo ignoraba pero los altos mandos sabían la fecha. En realidad el ejército franquista ya tenía todo el operativo ofensivo diseñado y preparado el día 12 de diciembre. Desde la zona de la cabeza de puente de Serós tropas italianas inician el ataque con cuatro divisiones del CTV (Cuerpo de Tropas Voluntarias ) y se lanzan sobre las posiciones republicanas de la 56 División rompiendo el frente en una anchura de 3 km .

     El día 24 las tropas del cuerpo de ejército de Navarra llegan a las puertas de Maials, la 1 ª División de Caballería llega a la Granja de Escarp y ocupa la montaña de Montmaneu , y la 5 ª División ocupa Maials y Llardecans . Al final del día el frente del ejército republicano está roto y las Divisiones 56 y 16 están destrozadas

    El día 25 caen Almatret , Alcanó y Granyena de les Garrigues ; aquí se produce un contragolpe republicano que detiene las tropas italianas . Los fuertes combates que se producen será conocida como la Batalla de las Garrigues .

    El día 26 cae el Cogul y los combates se intensifican , el XV Cuerpo de Ejército Republicano ofrece una fuerte resistencia . La aviación franquista bombardea Bovera y la Palma de Ebro.

    El día 28 hay intensos combates en los alrededores de la Granadella donde los republicanos frenan todos los intentos de avance de los franquistas . El frente se sitúa ya en el valle del río de la Cana , antesala del Montsant , a tan sólo 3 o 4 km del pueblo, donde la 12 División del Ejército de Navarra intenta avanzar sin éxito durante tres días , el enfrentamiento es feroz y sangriento y los muertos entre los dos bandos incontables . El parte de guerra franquista dice que han tenido 400 muertos en sus filas en un solo día .

    En la Bisbal alguien dice alarmado que la aviación franquista está bombardeando la Granadella, un grupo de adolescentes decide subir hasta la cima del Águila para contemplar el trágico espectáculo . En lo alto de la cima observan que se acerca un avión y deja caer una bomba sobre el Tossal de Ganyes, el piloto los descubre y se encara hacia ello ametrallandoles. En medio del susto logran protegerse entre las rocas hasta que el avión desaparece y, ellos, sobrecogidos huyen corriendo .

     El ejército republicano resiste en la Granadella hasta día 29, Bovera arde y los franquistas  del Cuerpo de Ejercito de Navarra la ocupan en la madrugada del día 30, fecha que ocupan también Bellaguarda. (entonces Pobla de Granadella.

    Mientras, el Cuerpo de Ejercito Marroquí que está estacionado en el Ebro en una maniobra de distracción, inicia su avance hacia el noreste, el objetivo del plan es encontrarse en la Bisbal con la 12 División del Cuerpo de Ejercito de Navarra que continúa el avance en dirección al Montsant, y a primera hora de la mañana del día 31 ocupan la Palma de Ebro.

   En la Bisbal este día hay ajetreo y tensión, la mayor parte de la gente vive en las cuevas pero el pueblo y su entorno esta lleno de militares republicanos preparando la retirada. Desde algunas cuevas ya se ven los combates, a la del  Quiquet viven unas cuatro familias y entre ellas cuatro niños; M.S. tenía 6 años y dice de ese dia "... Mi abuelo subió a la cueva a media mañana, subió con la mula y el borrico y también llevaba almendras tostadas y unos 40 litros de vino para recibir a los vencedores y evitar así que nos hicieran daño. ¡Qué lejos estaba de la realidad de lo que nos pasaría !

     Alrededor del medio día se oyen tres o cuatro explosiones muy fuertes que lo hacen temblar todo; son los republicanos que han volado el puente del pueblo. Aproximadamente una hora más tarde, hacia el Cap de la Costa, en el límite con la Palma de Ebro ven gran cantidad de tropas franquistas, están tan sólo a 2 km y se refugian todos hacia el interior de la cueva que está tapada con troncos y ramas; hay penumbra, silencio y miedo " ... teníamos miedo, mucho miedo ! "  cuenta M.S. Pasan los minutos y ya se oyen voces extrañas en una lengua que no entienden "Son moros" dice el abuelo. La espera se hace larga y tensa y, de repente , cuatro o cinco bombas de mano estallan delante de la cueva: era su carta de presentación Entre gritos y llantos de susto, gritando ferozmente asaltan la cueva. " Nos hicieron salir fuera y nos dimos cuenta que se habían llevado el borrico y la mula que estaban atados en un árbol. El burrito ya no lo vimos nunca más, la mula vimos como se la llevaban y pedimos a la oficial que no lo hicieran y nos la devolvieron: fueron horas difíciles e imborrables ".

   Mientras tanto, en el pueblo se trabaja a un ritmo frenético. En la panadería de casa como cada día , mi padre y el abuelo junto con los soldados han amasado el pan, pero la masa está en proceso de fermentación, no hay tiempo para cocer y los militares se lo llevan todo, pasta incluida. Excepto la gran artesa de madera donde se amasaba y la amasadora eléctrica, inservible por la falta de electricidad debido a los bombardeos, en el obrador no quedó nada.

       El Cuerpo de Ejército de Navarra sigue avanzando y después encarnizados combates , con las tropas moras del Cuerpo de Ejercito Marroquí como estaba previsto , llegan a la Bisbal ; la especial situación del pueblo lo convierte en una ratonera y ha sido abandonado por los republicanos huyendo hacia el Montsant .


    " Priorat adentro nos retirábamos haciendo resistencia en la Bisbal de Falset , donde tuvimos la primera confrontación en retirada , por cierto , muy peligrosa ; suerte del comandante Cereceda , que dio órdenes a tiempo y pudimos salir de él sin tener bajas. Saltando márgenes y paredes de piedra, cuestas abajo, como conejos perseguidos por cazadores " Dice el soldado republicano Joan Cardona .

 

      Los primeros en llegar son tropas marroquíes que entran por las calles disparando al aire y montando , a continuación , un pequeño mercado para la venta de los botines conseguidos en los saqueos de los pueblos por donde habían pasado . Los efectivos del ejército franquista llenen el pueblo y con ellos gran cantidad de prisioneros republicanos que son encerrados en el molino de cal Ardevol. Después se añadían unos cuarenta detenidos vecinos del pueblo, algunos de los cuales eran emboscados. Como pasó en muchos otros lugares, algunas mujeres fueron vejadas y humilladas dejandoles con la cabeza rapada al cero por "Rojas"

      Cientos de hogueras iluminan y calientan aquella fría noche de Fin de Año, entorno de las que acampan cantando, los miles de soldados del ejército franquista que han sustituido a los republicanos en retirada.

   Un poco más hacia el sur-oeste, aquella noche de San Silvestre un batallón republicano intenta tapar un agujero en el frente de la sierra de Gorraptes, situado entre Cabacés, la Palma de Ebro y la Bisbal de Falset, y el día 1 de enero de 1939, los franquistas atacan ese lugar y, por la tarde, después de una inútil defensa de posiciones, se produce una trágica desbandada republicana. El día 2, lo que queda del batallón continua huyendo, la noche la pasan muertos de frío dentro del túnel de la carretera y el día 3 de enero llegan a la Vilella Baixa.

      El día 1 de enero, en los momentos previos de preparación de la Misa de acción de gracias que sigue a la ocupación de la Bisbal, uno de los vecinos grita con fuerza:

                   ¡ Viva Cristo Rey !

A continuación, un oficial franquista se acerca airado hacia él y sacudiéndolo dice :

Que coño de Cristo Rey y que cojones . ¡Viva Franco se dice !

      Establecido ya el ejercito franquista en el pueblo, ordenan volver a casa a la gente que vive en las cuevas , establecen una cabeza de puente en el río, requisan todos los animales de carga - unos 200 - y buscan guías a fin de preparar el ataque a la sierra de Montsant donde los republicanos resisten .

      Los días que el ejército republicano resiste  en el Montsant son sangrientos por ambos bandos, los mismos animales que han requisado para subir material de guerra  a la sierra, sirven para bajar los soldados muertos  del ejército franquista .

 

"Los moros eran los encargados de bajar los muertos , los cargaban a los animales y los vertían a la orilla del río junto al puente . Cuando había muchos, los cargaban en camiones y los tomaban en dirección a la vecina comarca de las Garrigues " explica L. F.  de Margalef, que entonces tenía doce años .
 

      La otra cara de la moneda eran los soldados republicanos; nadie los recogía, nadie los llevaba a un hospital, los que morían en el combate, se quedaban allí, abandonados; otros, intentando huir, se despeñaban por los acantilados y laderas y, si no morían en la caída, agonizaban días enteros gritando y gimiendo : ¡consumiendose a la intemperie en una muerte horrible !

       Para atender a sus heridos, el ejercito franquista se vio obligado a montar un hospital  a cal Manuel , una casa grande de la calle Mayor, en el centro del pueblo, que la llenaron toda de camas . Francisco tenía entonces 5 años y recuerda su casa llena de camas y soldados heridos;  a ellos sólo les dejaron una pequeña estancia para vivir. De uno de los recuerdos de lo que estaba pasando entonces en su casa dice:

 

Recuerdo un soldado agonizante en una de las camas , el soldado que le atendía hacía las funciones de enfermero y , cuando creía que estaba muerto, intentaba quitarle los zapatos para utilizarlas él , pero el soldado herido se resistía , no estaba muerto todavía. Los intentos fueron reiterados y siempre con el mismo resultado : parece ser que el primer objetivo del soldado enfermero era conseguir unos zapatos .

 

 

emg