AGUSTÍ BARTRA

[...] Agustí Bartra pertany a un tipus de poeta que la nostra literatura no ha produït sinó amb una remarcable avarícia. Un tipus de poeta obertament romàntic, lligat per un vincle indefugible d'arrel ètica amb la humanitat adolorida a la qual pertany, i que Joan Fuster qualificà encertadament d'humanista, en el sentit més modern i menys acadèmic de la paraula. Bartra se sentia, sense histrionismes, germà de tots i cadascun dels homes: de l'home concret del seu temps. "Aquest home concret -ho saben tots els humanistes actuals- és un home que ha sofert, un home que sofreix, situat entre l'odi i la por, aquí, amb nosaltres i en nosaltres. Bartra es posa del seu costat; més encara: se sent, ell mateix, aquest home. N'accepta la condició nafrada, com fan els altres humanistes angoixats, amb els quals comparteix l'empenta tràgica" escrivia Fuster l'any 1955 en un intent especialment reeixit d'analitzar la manera de fer i de ser de Bartra. Per verificar l'encert d'aquestes paraules només caldrà retreure, per exemple, la següent confessió del mateix Bartra: "Abans de la guerra jo no existia com a poeta. Neixo amb la guerra, en una situació límit. Els meus primers poemes surten de la tragèdia que m'envolta i de la qual formo part." El poeta Agustí Bartra sorgeix amb la guerra perquèera un home nascut per al foc i no per al joc, o per dir-ho amb la terminologia que Fuster manlleva a André Rousseaux, era un home destinat a la literatura de la salvació més que no pas a la literatura de la benaurança. [...]

 

Francesc Vallverdú, "Introducció a la poesia d'Agustí Bartra", pròleg a Agustí Bartra, Obra poètica completa I: 1938-1972. (Barcelona, Edicions 62 (1971))

 

EL FILL AL FRONT

 

On ets?

Aquell dia tancares la porta com sempre i com mai.

Hauries pogut dir: “Torno de seguida”.

O:”Fins a la nit, pare”.

 

Sense tu els meus dies passen lents,

com bèsties exhaustes.

Amb el negre martell de les esperes maldo

clavant a les parets nues del temps les

imatges del teu record encès.

Sento l'aire del teu dolç somriure lluminós

dins cada nova arruga del meu rostre,

 

I amb la meva veu de cendra dispersa

crido l'alt bronze de la teva vida.

 

On ets?

Dorms? Quins paisatges torturats baixen

dels teus ulls a cercar figures de somnis?

Quins refredaments de mort súbita

hi ha en les teves mans honrades?

 

Et veig entre milers, entre milions, individual i

anònim fragment d'història en marxa, fill meu!

Reposes infant i tità, com una fulla

caiguda i com una muntanya.

 

I prop teu, damunt l'espiga de lluna de la teva baioneta,

lluu la papallona de la llibertat.

 

VEU EN LA NIT (1938)

Encongit per trinxeres i hospitals, perseguit de roigs, apocalipsis, he callat massa.

Des del llindar de la meva por ignorada,
des de la meva tenebra eriçada de baionetes 

feixuga de canons adormits, aquesta nit vull parlar.

He de parlar com qui escup un negre vòmit de sang
o com si llancés una pedra iracunda contra el mirall de la felicitat...
Cap riu de lleons i plom no podria ofegar la meva veu de puny crispat.

A vosaltres m'adreço, indiferents llunyans,
vides encoixinades i  pobles sens cercles de ferro i foc

Esteu voltats de primaveres i coberts de cels tranquils,
però em clavaré com un eriço a les vostres esquenes glacials,
cauré dins els nius tebis de les faldes de les vostre dones com una au enfollida
i faré ballar una ombra de parracs als murs intactes de les vostres cases...

Jo defenso la meva terra, aquesta terra meva de solcs buits i barques encallades,
una pàtria on ara ningú no pot mirar les flors sense pensar en els caiguts.
El seu esguard em pesa al front amb una feixuguesa de mare vella i 

posa pètals damunt l'enclusa del meu cor.
¿On trobarà la meva ànima martells suaus per a forjar-los?

Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.
Cal que us llanci la solitud de milions com jo:
vides clivellades pels sols furiosos, amb dring de cantimplora buida al costat,
i perseguides de metralles persistents.

 

Durant mesos i mesos hem dormit sobre la terra dura, 

sense veure l'estelada infinita, indiferents als meteors.
Masteguem cançons quan les corretges estrenyen els nostres cossos famèlics
i hem cavat bressols de fang per a la mort brusca...

¿Què sabeu vosaltres de la cigarreta i la manta compartides, 

de les esperades cartes amb perfum de vida jove 

que hom llegeix a poc a poc perquè durin més?
¿Quès sabeu vosaltres del petó bescanviat poc abans de les partences,
de la grandesa de la nostra misèria,
de viure deu morts cada dia,
d'aquest voler-se abraçar a la papallona de l'instant com si fos una columna...?

Les negres cornetes sonaran per a tots...

TORNO DE L'ALTA NIT, EN TEMPS DE GUERRA

El vent udola baixant dels cims.

Duc al pit frescor de tenebres.

No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor i

posa ales al meu cos fatigat.

Córrer! Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!
Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, 

entre una follia d'arbres i estrelles.
Podria aturar-me el record d'un bes o el d'una mà que

un dia va acariciar-me els cabells.
Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.

I, tot d'una, la joia!
Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu, 

com un ocell colpit de llum nova.

Brolladors de música s'aixequen de totes les meves passes,
tot el que ara toqués s'estremiria amb una por esclava,
i ja veig, enllà de l'últim arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l'Est i l'Oest...

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Contacte

AIXÒ VA PASSAR

C/. de la Palma nº 13
43372 LA BISBAL DE FALSET


Tl. 977 819 035 - 620 860 455


Etiquetes

  1. Una placa