AGUSTÍ BARTRA

2015-07-18 06:46

[...] Agustí Bartra és un tipus de poeta obertament romàntic, lligat amb la humanitat adolorida a la qual pertany, i que encertadament Joan Fusté qualificà d'humanista. Bartra se sentia germà de tots i cadascun dels homes: de l'home concret del seu temps. "Aquest home concret, és un home que ha sofert, un home que sofreix, situat entre l'odi i la por, aquí, amb nosaltres i en nosaltres. Bartra es posa del seu costat; més encara: se sent, ell mateix, aquest home. N'accepta la condició nafrada, com fan els altres humanistes angoixats, amb els quals comparteix l'empenta tràgica" escrivia Fuster l'any 1955 en un intent especialment reeixit d'analitzar la manera de fer i de ser de Bartra. Per verificar l'encert d'aquestes paraules només caldrà retreure, per exemple, la següent confessió del mateix Bartra:

         "Abans de la guerra jo no existia com a poeta. Neixo amb la guerra, en una situació límit. Els meus primers poemes surten de la tragèdia que m'envolta i de la qual formo part." El poeta Agustí Bartra sorgeix amb la guerra perquè era un home nascut per al foc i no per al joc, o per dir-ho amb la terminologia que Fuster manlleva a André Rousseaux, era un home destinat a la literatura de la salvació més que no pas a la literatura de la benaurança. [...]

 

VENT EN LA NIT      1938

 

Encongit per trinxeres i hospitals,

perseguit de roigs, apocalipsis,

he callat massa.

 

Des del llindar de la meva por ignorada,

des de la meva tenebra eriçada

de baionetes i feixuga de canons

adormits, aquesta nit vull parlar.

 

He de parlar com qui escup

un negre vòmit de sang o com

si llancés una pedra iracunda

contra el mirall de la felicitat...

Cap riu de lleons i plom no podria

ofegar la meva veu de puny crispat

 

A vosaltres m’adreço, indiferents i

llunyans, vides encongides i placèvoles

que us moveu en ciutats i pobles

sense cercles de ferro i foc.

 

Esteu voltats de primaveres i coberts

de cels tranquils, però em clavaré com

un eriçó a les vostres esquenes glacials,

cauré dins dels nius tebis de les faldes

de les vostres dones com un au enfollida

i faré ballar una ombra de parracs als

murs intactes de les vostres cases...

 

Jo defenso la meva terra,

aquesta terra meva de solcs buits

i barques encallades, una pàtria on ara

ningú no pot mirar les flors

sense pensar en els caiguts.

El seu esguard em pesa al front

amb una feixuguesa de mare vella

i posa pètals damunt l’enclusa del meu cor.

¿On trobarà la meva ànima martells

suaus per a forjar-los?

 

Cal que sapigueu de mi, de nosaltres.

Cal que us llanci la solitud

de milions com jo: vides clivellades

pels sols furiosos, amb dring

de cantimplora buida al costat,

i perseguides de metralles persistents.

 

Durant mesos i mesos hem dormit

sobre la terra dura sense veure

l’estelada infinita, indiferents als meteors.

Masteguem cançons quan les corretges

estrenyen els nostres cossos famèlics i

hem cavat bressols de fang

per a la mort brusca...

 

¿Que sabeu vosaltres de la cigarreta

i la manta compartides, de les esperades

cartes amb perfum de vida jove que

hom llegeix a poc a poc perquè durin més?

¿Que sabeu vosaltres del petó

bescanviat poc abans de les partences,

de la grandesa de la nostra misèria,

de viure deu morts cada dia, d’aquest

voler-se abraçar a la papallona de

l’instant com si fos una columna...?

 

Les negres cornetes sonaran per a tots...!

—————

Retorna


Contacte

AIXÒ VA PASSAR

C/. de la Palma nº 13
43372 LA BISBAL DE FALSET


Tl. 977 819 035 - 620 860 455


Etiquetes

  1. Una placa