RELATS DE POSTGUERRA - Els anys de la fam

RELATS DE POSTGUERRA

ELS ANYS DE LA FAM (l’Estraperlo)

 

«Tothom està més de sort que nosaltres» Aquesta era una exclamació que reiteradament feia un matrimoni d’avis cada cop que les campanes del poble tocaven a mort pel traspàs d’algun veí. Volien morir! Perquè amb la mort acabaria el seu patiment de fam i misèria.

Estampes com aquesta només són una mostra de la misèria dominant al país. El 19 de juliol de 1945 l’Assemblea General de la ONU aprovava a San Francisco una moció presentada per l’Ambaixador mexicà Luís Quintanilla mitjançant la qual era rebutjada la petició d’Espanya d’ingrés a l’Organització.

Aquesta declaració no tan sols tancava les portes de la ONU a Espanya sinó que també comportava dures sancions de tota mena que van durar fins al 14 de desembre de 1950 quan va ser aixecada la penalització i no va ser admesa fins al 14 de desembre de 1955.

Aleshores la lluita per la supervivència era constant i l’estraperlo una de les seves formes. Amb més o menys volum, aquesta era una activitat molt present, sobretot amb l’oli, de la que el poble n’és un gran productor. Els pagesos tenien intervinguda la producció als molins; fins i tot pel seu propi consum necessitaven una autorització per retirar-ne

A casa tampoc en vam ser aliens d’aquesta lluita, es pot dir que no teníem alternativa, la meva malaltia havia deixat importants deutes i havíem de menjar. La vam practicar amb l'oli i amb els cereals, especialment amb el blat. Per l’oli vam llogar el molí de cal Ardèvol i després el de cal Perxe situat al carrer de la Drecera, – avui Metge Curcó-, un antic i petit molí de principis del segle XIX que funcionava sense electricitat; compravam les olives als pagesos, tot el procés es feia a força de braços i els rodets de pedra per aixafar les olives els feia moure el cavall donant voltes constantment sobre un eix.

Amb els cereals, malgrat les prohibicions i amenaces de pena de mort, podíem elaborar el pa amb els cereals que ens portaven els pagesos, especialment dels pobles veïns de la comarca de les Garrigues, a alguns dels quals la meva mare els havia de preparar l’esmorzar. Un petit molí muntat al semi-soterrani de casa, junt al forn, transformava els cereals en farina amb la qual elaboràvem el pa.

A casa s’hi acumulava també oli elaborat al molí, els registres i ensurts dels agents de la “Fiscalia de Abastos” eren freqüents i precintaven màquines i motors que la meva mare ho tornava a treure tot seguit amb vapor. Els riscos eren grans però sense aquesta activitat el poble s’hauría quedat sense pa i nosaltres sense mitjans de subsistència, ja que la llicencia d’activitat encara no la havíem pogut recuperar

De les fortes multes no ens en lliuraven, alguna de gairebé 18 mil pta. i els registres, en un dels quals ens van requisar mes de 5 mil lts. d’oli, solien anar precedits de forts cops a la porta de casa tot cridant amenaçadorament.

- Abrid, abrid ! ... Rapido, abrid, abrid !

Aleshores, l’ensurt i la por s’apoderaven de mi.

Aquells anys, el treball al forn no parava ni nit ni dia, amb el greu inconvenient de les constants restriccions d’electricitat que podia mancar dies sencers.

L’aïllament internacional establert per la ONU i la manca de recursos econòmics del regim, van fer que les restriccions d'energia arribessin al seu punt àlgid l’any 1949 i la població en patis un fort càstig; la situació era la pròpia d’un període bèl·lic: fins a 290 dies de restriccions es van comptabilitzar en aquest any. Les espelmes els llums d’ oli i els de carburo s’havien de fer servir llargues hores al dia.

Això provocava greus inconvenients en el ritme de treball i havíem de pastar altre cop a ma, a la gran pastera de fusta que es va utilitzar també els mesos de la Batalla de l’Ebre quan el poble, ple de militars, es va quedar sense electricitat. Part de la farina del cereal que molíem passava tot seguit per la porgadora i d’allí a la màquina de pastar per tal de poder posar el pa a la venda al mati. A la tarda, venien les dones amb pasteres plenes de pasta i continuaven el procés d’elaboració i cuita de pa pel seu propi consum. Altres famílies, portaven simplement a moldre el blat de la seva pròpia collita i, la farina obtinguda, s’intercanviava per pa elaborat: disposar de pa era tota una quimera ales-hores.

FOTO: Desembre de 1946 - Amb el meu germà, Joan (el gran) amb el pa negre recent sortit del forn