LA BATALLA DE L'EBRE Article

Parlar de la batalla de l’Ebre és parlar de la vida i de la mort de molts éssers humans. És parlar de tot allò que hauríem de saber i potser no sabem i això vol dir que tenim molts problemes a l’hora de conèixer la nostra història; o potser que la nostra història sempre ens ha estat explicada amb comptagotes –com que la història es un arma poderosa – hi ha molta resistència a què la puguem fer servir.

   Hem d’acceptar que tenim dificultats per apropar-nos a la Batalla de l’Ebre i a les persones que la van protagonitzar. Perquè és tan complicat parlar-ne ? És molt complicat  perquè hi ha molt de dolor...una infinitat de dolor. Cal tenir clar que estem parlant del període mes complicat de la història del nostre país i, potser, del mon occidental. Mai no hi ha hagut una crisi tan gran en la història del capitalisme com l’anomenada Gran Depressió dels anys trenta. I tampoc mai hi ha hagut una crisi tan gran en l’àmbit polític, amb l’ascens del feixisme i el nazisme al poder. Per tant, en aproximar-nos a aquest període  - i a les persones que el van viure – hem de tenir una actitud prudent a l’hora d’explicar-ho i procurar no jutjar allò que van fer. Perquè hem de ser conscients que era molt difícil ballar en aquell ball. El màxim que hauríem de fer és intentar entendre’ls. Entendre quins són els mecanismes mentals i emocionals que els porten a actuar com ho fan. Però entendre això és una tasca molt complexa. El 15 d’octubre de 1940, afusellen Companys i el President  crida, descalç “Per Catalunya !“, on és l’esperança dels catalans ? On és l’esperança per als republicans, per als demòcrates per als europeus ? El dia 15 d’octubre de 1940  tota Europa continental estava ocupada pels exèrcits del nacionalsocialisme, pels nazis d’Adolf Hitler. L’única que resistia en solitari era la nació anglesa, amb Churchill al capdavant. On era l’esperança del mon ?. La resposta és tràgica, brutal i desesperada: no hi havia esperança ! Per a la immensa majoria de la gent del mon no hi havia esperança. Es pot  racionalitzar això ?

  No hi havia esperança i, malgrat tot, les tres generacions que en aquell moment convivien, van viure. Van viure i van sobreviure. Tanmateix, els veritables herois són la generació de les vostres besàvies, de les nostres àvies, de les nostres mares...Elles van ser capaces de resistir allò que era tan difícil resistir: viure sense esperança. Una generació que sacrifica la seva joventut  i ho perd gairebé tot pel camí. Alguns dels soldats que combaten a la Batalla de l’Ebre, s’animen els uns als altres amb els versos d’un poeta català: Fem l’escamot dels que mai no reculen i sols un bes pot fer presoners,  fem l’escamot dels que trenquen les reixes i res no pot fer caure sinó un altre bes. Fem l’escamot dels soldats d’avantguarda: el primer bes que se’ns doni als primers. Cal –d’una vegada per totes- dignificar el dolor de tots aquells que van patir, fossin del bàndol que fossin. Només nosaltres podem donar-li sentit amb el record. Només nosaltres podem donar sentit a tan sacrifici.

Oriol Junqueras (historiador)