ENTRVISTA PER A AGROLAB
ENTREVISTA DE JOSEP RAMON PER A AGROLAB
Entradeta
Enric Masip Gorgori ha passat bona part de la vida entre la terra, el forn i la defensa del seu poble. Pagès i forner, va ser alcalde de la Bisbal de Montsant (Priorat) durant setze anys i una de les veus de la mobilització contra el transvasament del Montsant al Siurana i a favor de l'embassament de Margalef. Vinculat al cooperativisme i a la recuperació de la memòria històrica, especialment de la cova hospital de Santa Llúcia, ha rebut el Premi Nacional Felip Domènech 2026 d'Unió de Pagesos, en la categoria de Persona. Parlem amb ell d'aigua, de pagesia, de compromís i d'una manera d'entendre el territori que va molt més enllà de treballar la terra.
Qüestionari per a Enric Masip Gorgori
El Premi Nacional Felip Domènech reconeix tota una trajectòria de compromís amb la pagesia i el territori. Què ha significat per a vostè aquest reconeixement?
La veritat, no esperava aquest reconeixement. És natural que lluitis per defensar la terra que t’ha vist néixer i a on has crescut i viscut tota la vida.
Ha estat pagès, forner, alcalde i activista. D'on li ve aquesta necessitat d'implicar-se en tantes coses? Era una qüestió de vocació o les circumstàncies el van portar a fer-ho?
Evidentment no era una vocació. Això crec que ja es porta dins, les circumstàncies et porten a fer-ho. Van ser moltes lluites, unes darrere de les altres, quan no totes alhora; Defensa de les aigües del Montsant, l’embassament de Margalef, les línies d’alta tensió de la C.N. d’Ascó, les carreteres… i moltes altres.
Recentment he seguit amb molt interès les eleccions al Brasil i la campanya del seu President Inácio Lula da Silva: ha estat impressionant!. Des de la modèstia, crec que hi ha molt d’ell en mi. Possiblement perquè som de la mateixa generació; ell es del 1945 i jo del 1943. Jo vaig ser quatre legislatures alcalde d’un poblet petit perdut als confins del Montsant, i ell, quatre legislatures President d’un gran país com el Brasil. Venim d’un temps de lluita per la supervivència, per això mai no ens rendim si el motiu és aconseguir una societat més justa. Lula venia d’unes dificultat i misèria extremes, i aquí teníem un país ferit que intentava refer-se d’una guerra on la devastació física i moral corprenia.
Ha viscut de prop la transformació del Priorat durant les darreres dècades. Com ha canviat la pagesia d'aquesta comarca? Què s'ha guanyat i què s'ha perdut pel camí?
Malgrat que no s’ha aturat el despoblament el Priorat ha canviat; s’ha incrementat la mecanització, s’han millorat els cultius de la vinya i l’olivera que tradicionalment són han estat els majoritaris, s’han ampliat els regadius, s’han introduït nous sistemes de conreu...
Una de les seves lluites més conegudes va ser contra el transvasament d'aigua del Montsant al Siurana. Què va passar exactament i per què aquella reivindicació va mobilitzar tant el territori?
També va encapçalar la reivindicació que va fer possible l'embassament de Margalef. Què va representar aquella infraestructura per als pagesos d'una zona tradicionalment de secà?
La lluita durà prop de vint anys. L’any 1928, a iniciativa del Conde de la Torre de l’Espanyol ja hi va haver un projecte de regadiu mitjançant la construcció d’un embassament uns centenars de metres mes amunt de l’actual embassament de Margalef, la presa tenia una altura de 42 m. i una capacitat de gairebé el doble que l’actual, s’havien fet petits treballs de marcatge del terreny i ja hi havien posat un vigilant, però la guerra ho aturà tot.
És al setembre de 1978 quan surt al BOP un projecte de transvasament de 4 m3/s de la capçalera del riu Montsant cap a l’embassament de Siurana. Des d’aleshores va ser un no parar; manifestacions, rodes de premsa, debats, viatges a la CHE a Saragossa, Barcelona, Tarragona i Tortosa, i finalment s’aconsegueix aturar (no retirar). A partir d’aquí decidim recuperar el projecte de 1928. El 1983, en acte de la Unió de Pagesos a Montserrat, ja d’alcalde, jo i altres companys del Sindicat i Ajuntaments ens vam trobar informalment amb el Conseller d’Agricultura Agostí Carol, a la mateixa plaça del monestir vam exposar-li la nostra problemàtica i es va comprometre a fer el projecte de la presa i regadius posteriors. En tres mesos el projecte va estar fet i es presentà públicament a Margalef al setembre de 1983 amb l’assistència dels mitjans de comunicació. Es va presentar a la CHE a Saragossa i el va aprova però a finals de 1983 es va descobrir una actuació il·legal i clandestina al barranc dels Segalassos, afluent del Montsant. S’havia obert un canal que trencava el coll que separa les dues conques i derivava l’aigua cap al pantà de Siurana. A partir d’aquí la guerra va ser total, tancament d’alcaldes a la delegació de Govern a Tarragona, Denúncies a la CHE, concentració de més de mil persones a Margalef i finalment quan vam sospitar que hi havia complicitats entre les diferents administracions per avortar el projecte de l’embassament i pla de regs de Margalef, vam decidir actuar fora de la llei, vam posar les maquines als Segalassos, tapar el coll i el canal i derivar les aigües altre cop cap al Montsant. Tot això amb el suport de centenars de veïns i vehicles dels pobles desplaçats al lloc. “ELS GUERRILLERS DEL MONTSANT SÓN ALS SEGALASSOS” Era el titular d’alguns mitjans de comunicació a primera hora del mati. Aquesta acció i moltes altres van impactar a les diferents administracions quan van comprovar que nosaltres estàvem disposats a tot.
La historia es molt llarga, els entrebancs van continuar, inclús al 1992 i 93 amb les obres de la presa i reg iniciades, hi va haver un intent pervers de deixar l’embassament tan sols a 700 mil m3 i anular el pla de regs aigües avall del terme de la Bisbal. Els altre pobles quedaven sense aigua. Això era una injustícia que podíem tolerar. L’Ajuntament va ordenar parar les obres i prohibir qualsevol actuació dintre del seu terme, amb la qual cosa no es podia perforar el túnel de derivació de les aigües del reg cap a la Palma d’Ebre. L’enfrontament amb el Dep. d’Agricultura i l’empresa constructora van ser molt dures (havien donat a la ratera), les negociacions molt tenses, i fins que hi va haver el compromís per escrit, de que el projecte s’executaria tal com estava inicialment aprovat no es van reprendre les obres. El juny de 1995 el President Pujol va inaugurar la presa i el pla de reg es va executar en la seva totalitat.
A partir de l’any 2000 s’ha anat ampliant la superfície regàble a cotes altes mitjançant estacions de bombeig i per altra banda moltes explotacions de pagesos de la Bisbal situades als termes de Flix, la Palma d’Ebre i Bovera s’han incorporat a la Comunitat de Regants de Garrigues Sud que se subministra de l’Ebre.
Avui tornem a parlar de sequera, de regadius, de canvi climàtic i de conflictes pels recursos hídrics. Hem après a gestionar millor l'aigua o continuem arrossegant els mateixos problemes de fa quaranta anys?
Paral·lelament a les obres del reg del pantà de Margalef es va crear la Comunitat de Regants. Aquesta és la responsable de gestionar correctament l’aigua, el sistema és el de goteig, per tant, amb unes poques excepcions, el consum és baix. El problema és la fauna salvatge, sobre tot esquirols i senglars que perforen o destrossen les canonades de reg i aleshores es perd molta aigua.
Els canvis climàtics son evidents, els últims anys venim registrant unes temperatures mensuals entre 3 i 4 graus pel damunt de les mitjanes, i el 2022 i 2023 han estat els més secs del últims 70 anys i conseqüentment es va buidar l’embassament de Margalef i la pèrdua de les collites tan sols es van salvar les de l’àrea del Garrigues Sud
Sovint parlem del relleu generacional, però potser abans hauríem de parlar de rendibilitat. Què li diria a un jove del Priorat que volgués continuar treballant la terra? Encara és possible viure dignament de la pagesia?
Amb el reg la producció de l’oli s’ha multiplicat per quatre. Abans es feia una mitjana de 500 tones d’olives i ara se supera amb escreix els 2 milions, també s’ha millorat la producció de fruiters i ametllers, (a la Bisbal no es fa gens de vi) per tant els ingressos bruts han crescut molt, però les despeses també; molta maquinària, lloguer de temporers, productes fitosanitaris, una burocràcia asfixiant... Per començar de zero cal una gran inversió i una voluntat de ferro, i això pot desanimar als joves. Els que hi ha ara viuen dignament i amb molt treball poden portar un alt nivell de vida, el problema és que amb aquest nivell de vida els fills han anat o van a la universitat i no tornen al poble
Va ser alcalde de la Bisbal de Montsant durant setze anys. Què li va ensenyar l'experiència de governar un poble petit? Les administracions entenen prou bé les necessitats dels municipis rurals?
En un poble petit un alcalde ho és les 24 hores al dia. Els veïns et troben pel carrer, a la taula del bar, et venen a casa quan tenen un problema o volen un consell i, sobre tot, quan ja un problema, per molt greu que sigui no l’amaguis, convoca als veïns i exposa la situació, mai et fallaran.
Encara que les distàncies s’han escurçat molt, la societat urbana és molt diferent a la rural, els problemes no són els mateixos i les decisions dels polítics de ciutats poden ser errònies.
El premi reconeix una vida dedicada a defensar la terra i la gent. Quan mira el Priorat d'avui, què és el que més el preocupa? I què el continua fent confiar en el futur d'aquesta comarca?
El Priorat d’avui és molt diferent del de fa 50 anys, els pobles s’han buidat i la població actual és envellida. Amb aquest panorama és molt difícil ser optimista, però ho vull ser. Espero el miracle i vull creure que les noves generacions el faran possible. Cal no abandonar la lluita se volem una societat digna i justa.