EL VETERÀ

2020-07-03 11:27

Entre el conjunt d’activitats programades en el decurs de 7es Jornades de l’associació  No Jubilem la Memòria celebrades a la Bisbal de Falset al novembre de 2009 hi figurava   la visita de l’associació britànica “The International Brigade Memorial Trust” per a retre homenatge al personal mèdic i sanitari que va treballar a la Cova Hospital durant la Batalla de l’Ebre i la col·locació d’una placa n’havia de deixar constànc

ia.

    El 7 de novembre  era un dia ventós, rúfol i amb ruixats esporàdics, però el gran espai de la Cova hospital de Santa Llúcia oferia aixopluc més que suficient per al nombrós públic assistent. Des de l’associació “No Jubilem la Memòria” se’m va demanar si podíem trobar un veterà combaten de la Guerra Civil per a fer-ho i tot seguit vaig pensar en Remigio Perelló. Havia de ser la sorpresa per als visitants.

     A les 12h. del mig dia s’iniciava l’acte amb puntualitat i l’Angela Jackson, presidenta de l’associació “No Jubilem la Memòria” donava la benvinguda als assistents i en feia la presentació. A continuació va parlar l’Alcalde Lluís Masip Sans, que junt amb la benvinguda, mostrà la seva satisfacció d’acollir, altre cop, un acte d’homenatge a les persones que allí hi van treballar i patir. En representació de la Generalitat de

 Catalunya hi havia el senyor Joaquim Besora, Delegat del Memorial Democràtic a Tarragona que va centrar la seva intervenció en mostrar el reconeixement i admiració cap als homenatjats. Després seguí Mike Jones, fill del mític Jack Jones, del qual feu una remembrança destacant que el seu pare sempre li contava que, en aquella Cova el van salvar d’una mort segura i, gràcies a això, aquell dia podia ser ell allí. Arribava el moment de descobrir la placa que cobria la bandera republicana i el Remigio ja estava preparat; al poble tots el coneixíem, però els forans no, i calia fer-ne la presentació.

      - Nascut el 18 de maig de 1917, Remigio Perelló Vilella és l’únic combatent de l’exercit republicà viu del poble que va fer tota la guerra fins a finals de 1938 quan va ser ferit. El 31 de desembre de 1938, el dia que van entrar els franquistes, es trobava al poble recuperant-se de les ferides, el van fer presoner i portat al camp de concentració. Fer-ne la presentació no va ser cap problema per a mi, a més de coneix-se’l de tota la vida el Remigio és una d’aquelles persones que sempre ho ha contat tot de la guerra i ha denunciat sense embuts el patiment i la injustícia a què es va veure sotmès i, per tant, el que jo anava explicant eren simplement relats seus, relats molt durs que colpien fortament l’audiència; es notava, es respirava mentre anava relatant el seu pas per terres de la Manxa, València i d’aquell terrible hivern al front de Terol en què, a més de les bales i les bombes, havien de fer front a la neu i el fred glacial amb temperatures de 18 o 20 graus sota zero. Els explicava que quan no hi havia combat l’única protecció que tenien per defensar-se del fred, eren els seus propis cossos, amuntegats els uns sobre els altres i tornant-se periòdicament, els de damunt amb els de sota. Que durant les hores de guàrdia no podia aturar-se i havia de saltar i picar de peus contínuament per evitar la congelació, i així ho aconsellava als seus companys que fessin el mateix. Els que per les seves forces no podien seguir, els veia caure i morien congelats.

     Però pel Remigio l’horror d’aquell front encara no va ser el pitjor; el pitjor va venir després, al camp de concentració. Allí va aconseguir un molt bon “endoll”: el van posar a “professor de música”. Muntat d’alt d’una cadira havia d’ensenyar a cantar als seus companys presoners i als que anaven arribant; els havia d’ensenyar a cantar  el “Cara al Sol” i “El Himno de la Legion” . Si els seus companys es negaven a cantar o no progressaven en l’aprenentatge, les fuetades eren per a tots però les més fortes per a ell, i així un dia darrera de l’altre. En qualsevol moment, sense cap motiu i per simple plaer, el botxí  de torn ordenava a qualsevol dels seus companys  treure’s la camisa i amb un  bastó començar a pegar-li a l’esquena; un cop, un altre i un altre, amb tota la seva força i sense parar, fins que li brollaven veritables rierols de sang i, extenuat, queia al terra. Aleshores els cops eren al cap; un, dos, tres...fins què, vomitant sang, moria. Però la baixesa humana arribava al màxim quan els obligaven ser botxins  dels seus propis companys.-

     En acabar, el silenci es podia escoltar, vaig acompanyar al Remigio fins a la placa, tirà de la bandera republicana i la placa quedà al descobert; aleshores  un fort i llarg aplaudiment esclatà. La cara del Remigio ho reflectia tot; entre sorprès, content i emocionat, donà les gràcies a tots mentre  es veia envoltat per una allau de britànics i públic en general que el saludava, felicitava i fotografiava.

      El Remigio se sentí molt honorat; no ho podia dissimular, mentre, la placa que havia descobert, mostrava gravada sota el text, la imatge de la infermera Patience Darton i una jove  aprenent espanyola.

 

PD. Remigio Perelló Vilella va morir el dia 2 de juliol de 2014 als 97 anys d'edat



Llegir més: https://www.xn--aix-va-passar-ykb.eu/news/el-veter%c3%a0/

—————

Retorna


Contacte

AIXÒ VA PASSAR

C/. de la Palma nº 13
43372 LA BISBAL DE FALSET


Tl. 977 819 035 - 620 860 455


Etiquetes

  1. Una placa