EL DIA DE LES BOMBES 3
I l’Agapit? Que se’n va fer de l’Agapit? –
La història de l’Agapit ha estat una història ignorada, per desconeguda, durant més de 70 anys. És una de les milers i milers d’històries soterrades que l’impacte de la guerra va deixar en moltes persones que la van viure i patir. Sempre s’havia dit que l’Agapit havia mort de malaltia, però la realitat va ser una altra.
-Els monstres aparegueren bramant pel cel, deixaren caure la seva mortífera càrrega i un veritable cataclisme envaí el poble; el sol fugí i esdevingueren les tenebres. Enmig d’un fum negre i asfixiant, explosions, pols i un soroll ensordidor, éssers innocents, corrien, cridaven i intentaven fugir, terroritzats, d’aquell infern que els queia del cel. –
Salten portes i persianes peten vidres i una forta glopada de vent i fum negre i espès entra per finestres i balcons de la casa del nº 12 del carrer de la República. A l’interior, jugant tranquil·lament l’Agapit, un nen de 5 anys alegre i bonàs, es veu envoltat per aquella massa negra que el tapa i el sumeix un una ceguera total, no veu res; el soroll ensordidor de motors d’avió, bombes que esclaten i cases que s’ensorren multiplicat per l’efecte ressò de les cingleres properes produeixen l’efecte d’un cataclisme total. El nen en aquell moment no te ningú a qui abraçar-se, ningú que el protegeixi; el seu pare, Josep, està mobilitzat i la seva mare, Neus, està en un altre lloc de la casa. En aquells moments pel seu capet passen mil coses alhora... Totes terribles! Poc a poc es va esvaint el fum; el nen no te ni una ferida, ni una rascada. Però està allí, quiet, immòbil, com una estàtua de pedra. Arriba la seva mare alarmada i abraça i acaricia l’Agapit, i l’Agapit no reacciona de cap manera: esta completament traumatitzat. Com la gran majoria de veïns del poble fugen cap a les coves. A la cova l’Agapit segueix igual, no reacciona a res, el seu estat és preocupant i, en un intent desesperat de buscar la seva salvació decideixen buscar un hospital. A on? A l’hospital de la Cova de Santa Llúcia no donen a l’abast amb els ferits que arriben de l’Ebre, i els veïns els diuen que vagin a Lleida, que a la Pobla possiblement trobaran un camió que hi vagi. La Neus busca l’ajuda del seu germà, Pere, ja gran, però que s’ha lliurat de la mobilització afectat com ella d’una profunda sordesa i emprenen un llarg i esgotador viatge de 56 km amb el nen al coll. Però no sabien on es posaven, no sabien la greu situació de la ciutat. Pel camí, al voltant de la Granadella, troben un grup de soldats republicans que, compassius al veure el seu llastimós estat els fan pujar al camió fins al voltant d’ Albatàrrec i després segueixen a peu. En arribar, Lleida és un caos, dels 40 mil habitants que te tan sols en queden 1500, gairebé tota la ciutat ha estat ocupada al mes d’abril per l’exèrcit franquista, el Segre divideix les dues zones; l’exèrcit republicà, per on arriben, queda al marge esquerra. Preguntant i com poden fan cap a un hospital i ingressen l’Agapit; per a ells és la meta final; però l’hospital és un veritable desori, amb un degoteig constant de camions amb morts que surten i camions de ferits que entren.
La Neus i el Pere estan esgotats, estan al límit de les seves forces i en la llarga espera s’adormen, no se sap quan temps. Quan es desperten pregunten pel nen, i ningú en sap res, busquen desesperadament i no el troben en lloc. Embogits de desesperació i dolor segueixen buscant sense parar; però tot és inútil. Traumatitzats, abatuts, morts de fam i de set, la Neus i el Pere acaben perden tota noció de la seva pròpia existència i tornen a peu cap al poble sense l’Agapit: mai van saber res més d’ell.