EL DIA DE LES BOMBES (3) Final

2015-08-01 07:00

      I l’Agapit?  Que se’n va fer de l’Agapit?

L’Agapit Masip Esquerda era un nen de 5 anys i, la seva, ha estat una història ignorada, per desconeguda, durant més de 70 anys. És una de les milers i milers d’històries soterrades que l’impacte de la guerra va deixar en moltes persones que la van viure i patir. Sempre s’havia dit que l’Agapit havia mort de malaltia, però la realitat va ser una altra.

-Els monstres aparegueren bramant pel cel, deixaren caure la seva mortífera càrrega i un veritable cataclisme envaí el poble; el sol fugí i esdevingueren les tenebres. Enmig d’un fum negre i asfixiant, explosions, pols i un soroll ensordidor, éssers innocents, corrien, cridaven i intentaven fugir, terroritzats, d’aquell infern que els queia del cel. –

      Salten portes i persianes peten vidres i una forta glopada de vent i fum negre i espès entra per finestres i balcons de la casa del nº 12 del carrer de la República. A l’interior, jugant tranquil·lament l’Agapit, un nen de 5 anys alegre i bonàs, es veu envoltat per aquella massa negra que el tapa i el sumeix un una ceguera total, no veu res; el soroll ensordidor de motors d’avió, bombes que esclaten i cases que s’ensorren multiplicat per l’efecte ressò de les cingleres properes produeixen l’efecte d’un cataclisme total. El nen en aquell moment no te ningú a qui abraçar-se, ningú que el protegeixi; el seu pare, Josep, està mobilitzat i la seva mare, Neus, està en un altre lloc de la casa. En aquells moments pel seu capet passen mil coses alhora... Totes terribles! Poc a poc es va esvaint el fum; el nen no té ni una ferida, ni una rascada. Però està allí, quiet, immòbil, com una estàtua de pedra. Arriba la seva mare alarmada i abraça i acaricia l’Agapit, i l’Agapit no reacciona de cap manera: esta completament traumatitzat. Com la gran majoria de veïns del poble fugen cap a les coves. A la cova l’Agapit segueix igual, no reacciona a res, el seu estat és preocupant i, en un intent desesperat de buscar la seva salvació decideixen buscar un hospital. A on? A l’hospital de la Cova de Santa Llúcia no donen a l’abast amb els ferits que arriben de l’Ebre, i els veïns els diuen que vagin a Lleida, que a la Pobla possiblement trobaran un camió que hi vagi. La Neus busca l’ajuda del seu germà, Pere, ja gran, però que s’ha lliurat de la mobilització afectat com ella d’una profunda sordesa i emprenen un llarg i esgotador viatge de 56 km amb el nen al coll. Però no sabien on es posaven, no sabien la greu situació de la ciutat. Pel camí, al voltant de la Granadella, troben un grup de soldats republicans que, compassius al veure el seu llastimós estat els fan pujar al camió fins al voltant d’ Albatàrrec i després segueixen a peu. En arribar, Lleida és un caos, dels 40 mil habitants que tenia tan sols en queden 1500, gairebé tota la ciutat ha estat ocupada al mes d’abril per l’exèrcit franquista, el Segre divideix les dues zones; l’exèrcit republicà, per on arriben, queda al marge esquerra. Preguntant i com poden fan cap a un hospital i ingressen l’Agapit; per a ells és la meta final; però l’hospital  és un veritable desori, amb un degoteig constant de camions amb morts que surten i camions de ferits que entren.

      La Neus i el Pere estan esgotats, estan al límit de les seves forces i en la llarga espera s’adormen, no se sap quan  temps. Quan es desperten pregunten pel nen, i ningú en sap res, busquen desesperadament i no el troben en lloc. Embogits de desesperació i dolor segueixen buscant sense parar; però tot és inútil.  Traumatitzats, abatuts, morts de fam i de set, la Neus i el Pere acaben perden tota noció de la seva pròpia existència i tornen a peu cap al poble sense l’Agapit: mai  van saber res més d’ell.

 

 

¿Y el Agapit¿Que fué del Agapit?

El Agapit Masip Esquerda era un niño de 5 años y, la suya, ha sido una historia ignorada, por desconocida, durante más de 70 años. Es una de las miles y miles de historias enterradas que el impacto de la guerra dejó en muchas personas que la vivieron y sufrieron. Siempre se había dicho que el Agapito había muerto de enfermedad, pero la realidad fue otra.


-Los Monstruos aparecieron rugiendo por el cielo, dejaron caer su mortífera carga y un verdadero cataclismo invadió el pueblo; el sol huyó y sobrevinieron las tinieblas. En medio de un humo negro y asfixiante, explosiones, polvo y un ruido ensordecedor, seres inocentes, corrían, gritaban e intentaban  huir, aterrorizados, de aquel infierno que les caía del cielo. -
 

    Saltan puertas y persianas estallan cristales y una fuerte bocanada de viento y humo negro y denso entra por ventanas y balcones de la casa del n º 12 de la calle de la República. En el interior, jugando tranquilamente el Agapit, un niño de 5 años alegre y bonachón, se ve rodeado por aquella masa negra que lo tapa y le sume en una ceguera total, no ve nada; el ruido ensordecedor de motores de avión, bombas que estallan y casas que se derrumban multiplicado por el efecto eco de los riscos próximos producen el efecto de un cataclismo total. El niño en ese momento no tiene nadie a quien abrazarse, nadie que lo proteja; su padre, José, está movilizado y su madre, Nieves, está en otro lugar de la casa. En aquellos momentos por su cabecita pasan mil cosas a la vez... Todas terribles! Poco a poco se va desvaneciendo el humo; el niño no tiene ni una herida, ni un rasguño. Pero está allí, quieto, inmóvil, como una estatua de piedra. Llega su madre alarmada y abraza y acaricia el Agapit, y el Agapit no reacciona de ninguna manera: esta completamente traumatizado. Como la gran mayoría de vecinos del pueblo huyen hacia las cuevas. En la cueva el Agapit sigue igual, no reacciona a nada, su estado es preocupante y, en un intento desesperado de buscar su salvación deciden buscar un hospital. Dónde? En el hospital de la Cueva de Santa Lucía no dan abasto con los heridos que llegan del Ebro, y los vecinos les dicen que vayan a Lleida, que en la Pobla posiblemente encontrarán un camión que vaya allí. La Nieves busca la ayuda de su hermano, Pedro, ya mayor, pero que se ha librado de la movilización afectado como ella de una profunda sordera y emprenden un largo y agotador viaje de 56 Km. con el niño a hombros. Pero no sabían donde se metían, no sabían la grave situación de la ciudad. Por el camino, alrededor de la Granadella, encuentran un grupo de soldados republicanos que, compasivos al ver su lastimoso estado les hacen subir al camión hasta alrededor de Albatàrrec y luego siguen a pie. Al llegar, Lleida es un caos, de los 40 mil habitantes que tiene tan solo quedan 1500, casi toda la ciudad ha sido ocupada en el mes de abril por el ejército franquista, el Segre divide las dos zonas; el ejército republicano, por donde llegan, queda al margen izquierdo. Preguntando y cómo pueden llegan a un hospital e ingresan el Agapit; para ellos es la meta final; pero el hospital es un verdadero desorden, con un goteo constante de camiones con muertos que salen y camiones de heridos que entran.
     Neus y Pere están agotados, están al límite de sus fuerzas y en la larga espera se duermen, no se sabe cuánto tiempo. Cuando se despiertan preguntan por el niño, y nadie sabe nada, buscan desesperadamente y no lo encuentran. Enloquecidos de desesperación y dolor siguen buscando sin cesar; pero todo es inútil. Traumatizados, abatidos, muertos de hambre y de sed, Neus y Pere acaban perdiendo toda noción de su propia existencia y vuelven a pie hacia el pueblo sin la Agapit: nunca supieron nada más de él.