EL DIA DE LES BOMBES (1)

2015-08-01 08:48

En el decurs del juliol de 1938, el poble s’anava omplint de militars republicans i  a mitjans de mes ja no quedava una casa buida. A la Cova de Santa Llúcia s’estava muntant un hospital; hi havia gran enrenou. Durant tot el dia 24 caravanes de camions passen pel poble carregats de militars i material de guerra de  la 60 Divisió del XV Cos d’Exèrcit Republicà; havien sortit de terres lleidatanes i es dirigien a l’Ebre pel Coll de la Torre: quelcom excepcional s’estava preparant. Que? El dia 25 s’esvaeixen  els dubtes: a l’Ebre comença la gran batalla. Aquest mateix dia, de Tàrrega i Cervera surt en direcció sud, la 27ª Divisió del XVIII Cos d’Exercit Republicà, passa per les Borges Blanques i la Granadella  i arriba a la Bisbal de Falset. Aquí, milers d’homes omplen el poble i acampen pels boscos i camps de l’entorn, escoltant des de la distància el bramar de la batalla i esperant ordres per a incorporar-se al combat; una gegantina muralla de fum s’alça a l’altra banda de l’Ebre. El dimecres 3 d’agost és el dia i desenes de camions carregats de soldats, molts gairebé criatures de la lleva del Biberó, surten cantant en direcció a un front del que molts mai tornaran i molts altres, després de passar per la Cova hospital de Santa Llúcia, es quedaran al cementiri del poble; cas de José Llama Carrasco i Ramon Viñeta Solé: autèntiques criatures de tan sols 17 o 18 anys.

    El dijous, 4 d’agost de 1938, els meus pares i l’avi encara no s’havien refet del trauma per la pèrdua del meu germà, Josep Mª, mort feia poc. Tenia diftèria, una malaltia ja superada per la ciència que el sèrum hauria solucionat, però en aquells dies de guerra no se’n trobava en lloc: impotents de no poder fer-hi res, van contemplar amb desesperació, com en pocs dies aquella malaltia li arravatava la vida. 

- Recordo l'ensurt que vaig tenir quan, llegint “Incerta Gloria” de Joan Sales, em trobo amb el Ramonet, el nen contagiat de diftèria al Front d’Aragó, tan idèntic al del meu germà, era com reviure-ho; la mateixa edat, les mateixes dades, els mateixos trasbalsos, amb la diferència que finalment ell salva la vida quan, in extremis, aconsegueixen trobar el desitjat sèrum, cosa que no va ser possible amb el meu germà. -

  A la matinada del dia 4 els últims efectius de la 27 Divisió republicana que s’havien d’incorporar al front abandonaven el poble i al voltant de les  9 la meva mare es trobava fent les tasques habituals de la llar. El meu pare, l’avi i els soldats es trobaven al forn fent el pa per l’exèrcit, dues plantes per sota del pis. Pel damunt del poble feia dies que es passejaven els avions franquistes sense arribar a  descarregar la seva mortífera càrrega però una bona part de veïns, farts de viure sota aquella tensió ja havien fugit cap a les coves, els altres,  anaven a les coves refugi properes quan sonava l’alarma. Aquell dia també va sonar, tot seguit els veïns del pis de sobre van baixar i van cridar a la meva mare.

     Agnès, corre, ve l’aviació. Que vens?-  

 I la meva mare contestà:

    Venen cada dia i no fan res. No, no vinc-

    La  meva mare seguí fent la seva tasca, feia calor i anava en viso. Al cap de poc, el brogit dels avions augmentà sobtadament, els bombarders es precipitaren damunt del poble i tot seguit les bombes van esclatar a les primeres cases. La nostra es troba al costat de l’església convertida aleshores en un gran magatzem d’Intendència que abastia els exèrcits de l’Ebre, i l’Ateneu, on la sala d’espectacles  s’havia habilitat com escola de suboficials. Als Freginals, un gran solar adjunt, hi havia el Cos de Tren i, més distanciat, a un centenar de metres, a la Cova dels gitanos, el polvorí. El primer instint de la meva mare la va portar a posar-se sota el llit de l’habitació que estava endreçant i, en aquell moment recordà el que sempre li deia el meu avi:

    Si ve l’aviació, posa’t sempre sota el llindar de la porta d’entrada al pis, la paret és gruixuda, de pedra i forta: és el lloc més segur

     La mare sortí tot seguit de sota el llit i, tot just arribar a la porta del pis, començà el cataclisme i l’ infern. Les bombes van fer blanc damunt de casa, l’habitació on s’havia refugiat inicialment la meva mare s’ensorrà ràpidament, es va fer el negre absolut, un fort vent i un fum espès i irrespirable ho envaí tot i, enmig d’aquell infern,  la meva mare s’ofegava i cridava desesperadament:

    -Auxili, m’ofego!... m’ofego!  Auxili m’ofego!...-

    El meu pare, l’avi i els soldats van sortir  il·lesos, el sostre del semi soterrani resistí, però tots ja van pensar el pitjor. Enmig d’aquell fum negre i irrespirable que impedia tota visibilitat, corregueren ràpidament amunt i a tantes per unes escales semiderruides i enrunades, tot cridant:

-Agnès! Agnès!  Agnès, contesta! ... Agnès, Agnès, estàs be, contesta!-

     -Sóc aquí!... M’ofego!  M’ofego!

Cridava la meva mare amb desesperació.

    Quan es produí el contacte amb el meu pare, la va treure fins al carrer sana i estalvia, però completament negra i despullada: la paret que deia el meu avi havia resistit.

    El poble però, no es  lliurà de la tragèdia de la mort. A una seixantena de metres de casa, uns plors i crits sobrehumans i esfereïdors ho omplien tot i ressonaven a les cingleres properes: era la Teresina Masip greument ferida per la metralla  i les cremades. La seva desesperació i dolor però, no eren per les seves greus ferides sinó  per les dues filles petites mortes: la Dolores de 7 anys i la Pilar de 2 anys. Els homes grans, no mobilitzats, que van anar a recollir les seves restes, mai van poder oblidar aquella horrorosa imatge de les nenes brutalment trossejades per les bombes. La Teresina va ser rescatada pels soldats i portada junt amb altres ferits, a l’hospital de la Cova de Santa Llúcia,  on es vivia el drama i l’horror de l’arribada massiva de soldats i civils ferits i morts que arribaven de l’Ebre.

emg

Las fotos ens mostren la pastera on es pastava a ma (també amb els peus) degut a que el poble es va quedar sense electricitat i peces en procés d'el·laboració

   La fotos nos muestran la artesa donde se amasaba a mano (también con los pies) debido a que el pueblo se quedó sin electricidad i piezas en proceso de elaboracion.

 

EL DIA DE LAS BOMBAS (1)

En el transcurso del julio de 1938, el pueblo se iba llenando de militares republicanos y a mediados de mes ya no quedaba una casa vacía. En la Cueva de Santa Lucía se estaba montando un hospital; había gran revuelo. Durante todo el día 24 caravanas de camiones pasan por el pueblo cargados de militares y material de guerra de la 60 División del XV Cuerpo de Ejército Republicano; habían salido de tierras leridanas y se dirigían al Ebro por el Coll de la Torre: algo excepcional se estaba preparando. ¿Que? El día 25 se desvanecen las dudas: en el Ebro comienza la gran batalla. Ese mismo día, de Tàrrega y Cervera sale en dirección sur, la 27 ª División del XVIII Cuerpo de Ejercito Republicano, pasa por las Borges Blanques y la Granadella y llega a la Bisbal de Falset. Aquí, miles de hombres llenan el pueblo y acampan por los bosques y campos del entorno, escuchando desde la distancia el rugir de la batalla y esperando órdenes para incorporarse al combate; una gigantesca muralla de humo se alza al otro lado del Ebro. El miércoles 3 de agosto es el día y decenas de camiones cargados de soldados, muchos casi criaturas de la quinta del Biberón, salen cantando en dirección a un frente del que muchos nunca volverán y otros muchos, después de pasar por la cueva hospital de Santa Lucía, se quedarán en el cementerio del pueblo; como José Llama Carrasco y Ramón Viñeta Solé: auténticas criaturas de tan sólo 17 o 18 años.

     El jueves, 4 de agosto de 1938, mis padres y el abuelo aún no se habían recuperado del trauma por la pérdida de mi hermano, José M ª, muerto hacía poco. Tenía difteria, una enfermedad ya superada por la ciencia que el suero habría solucionado, pero en aquellos días de guerra fue imposible encontrarlo: impotentes de no poder hacer nada, contemplaron con desesperación, como en pocos días esa enfermedad le arrebataba la vida.

- Recuerdo el susto que me llevé cuando, leyendo "Incierta Gloria" de Joan Sales, me encuentro con el Ramonet, el niño contagiado de difteria en el Frente de Aragón, tan idéntico al de mi hermano, era como revivirlo; la misma edad, las mismas fechas, las mismas angustias, con la diferencia de que finalmente él salva la vida cuando, in extremis, logran encontrar el deseado suero, lo que no fue posible con mi hermano. -

   En la madrugada del día 4 los últimos efectivos de la 27 División republicana que debían incorporarse al frente abandonaban el pueblo y alrededor de las 9 mi madre se encontraba haciendo las tareas habituales del hogar. Mi padre, el abuelo y los soldados se encontraban en el horno haciendo el pan para el ejército, dos plantas por debajo del piso. Por encima del pueblo hacía días que se paseaban los aviones franquistas sin llegar a descargar su mortífera carga pero una buena parte de vecinos, hartos de vivir bajo esa tensión ya habían huido hacia las cuevas, los otros iban a las cuevas refugio cercanas cuando sonaba la alarma. Ese día también sonó, a continuación los vecinos del piso de encima bajaron y llamaron a mi madre.

      -Agnès, corre, viene la aviación. ¿Que vienes? -

  Y mi madre dijo:

     -Vienen cada día y no hacen nada. No, no vengo-

     Mi madre siguió haciendo su tarea, hacía calor. Al poco, el ruido de los aviones aumentó repentinamente, los bombarderos se precipitaron sobre el pueblo y después las bombas estallaron a las primeras casas. La nuestra se encuentra al lado de la iglesia convertida entonces en un gran almacén de Intendencia que abastecía los ejércitos del Ebro, y el Ateneo, donde la sala de espectáculos se había habilitado como escuela de suboficiales. A Freginals, un gran solar adjunto, había el Cuerpo de Tren y, más distanciado, a un centenar de metros, en la Cueva de los gitanos, el polvorín. El primer instinto de mi madre la llevó a ponerse bajo la cama de la habitación que estaba ordenando y, en ese momento recordó lo que siempre le decía mi abuelo:

     Si viene la aviación, ponte siempre bajo el umbral de la puerta de entrada al piso, la pared es gruesa, de piedra y fuerte: es el lugar más seguro

      Mi madre salió a continuación de debajo de la cama y, nada más llegar a la puerta del piso, empezó el cataclismo y el infierno. Las bombas hicieron blanco encima de la casa, la habitación donde se había refugiado inicialmente mi madre se hundió rápidamente, se hizo el negro absoluto, un fuerte viento y un humo espeso e irrespirable lo invadió todo y, en medio de aquel infierno, mi madre se ahogaba y gritaba desesperadamente:

     -¡Auxilio, me ahogo! ... ¡Me ahogo! ¡Auxilio me ahogo! ... -

     Mi padre, el abuelo y los soldados salieron ilesos, el techo del semisótano resistió, pero todos ya pensaron lo peor. En medio de aquel humo negro e irrespirable que impedía toda visibilidad, corrieron rápidamente hacia arriba y a tientas por unas escaleras semiderruidas y llenas de escombros, gritando:

      -¡Agnès! ¡Agnès! ¡Agnès, contesta! ... ¡Agnès, Agnés, estás bien, contesta! -

      -¡Estoy aquí! ... ¡Me ahogo! ¡Me ahogo!

Gritaba mi madre con desesperación.

     Cuando se produjo el contacto con mi padre, la sacó hasta la calle sana y salva, pero completamente negra y desnuda: la pared que decía mi abuelo había resistido.

     El pueblo sin embargo, no se libró de la tragedia de la muerte. A unos sesenta metros de mi casa, unos llantos y gritos sobrehumanos y aterradores lo llenaban todo y resonaban en los riscos cercanos: era Teresina Masip gravemente herida por la metralla y las quemaduras. Pero su desesperación y dolor no eran por sus graves heridas sino por las dos hijas pequeñas muertas: Dolores de 7 años y Pilar de 2 años. Los hombres mayores, no movilizados, que fueron a recoger sus restos, nunca olvidaron aquella horrible imagen de las niñas brutalmente troceadas por las bombas. La Teresina fue rescatada por los soldados y llevada junto con otros heridos hacia el hospital de la Cueva de Santa Lucía, donde se vivía el drama y el horror de la llegada masiva de soldados y civiles heridos y muertos que llagaban del Ebro.

 

emg