EL MESTRE QUE NO VAIG TENIR

   JOAQUIM ABRIL I CASELLAS

 

Hi ha fets i coses a la vida aparentment intranscendents, però un cop viscudes, en surts agradablement sorprès i satisfet. I si pel que has fet desinteressadament ets premiat amb unes gràcies sinceres i de tot cor, arribes a la plenitud

Es diu que de sentiments no viu l’home, però...¿És possible un món sense sentiments?

Aquesta és la història:

Tot comença el 7 de juliol de 2007 a l’Assemblea anual de l’Associació de Jubilats . Un cop acabada, s’atansen cap a mi, Miquel Sas i Marcel Fran­quet , em diuen que es vol preparar una trobada d’ex-a­lumnes del mestre Joa­quim Abril i Casellas i em de­manen que ho anuncií als as­sistents i ai­xí ho faig, s’obre el termini d’ins­cripció amb gran èxit i es convoca a una reunió als antics alum­nes residents encara al poble. A la reunió hi ha gran interès en fer la tro­bada; es fan propostes, es busquen dades, però es ve­uen di­ficultats en tot el que és l’aparell administratiu i d’organit­zació necessaris. Han passat 63 anys i l’edat pesa; els més joves tenen 68 anys, alguns han sobrepassat amb escreix els 80 i s’acosten als 90: s’hi veuen una muntanya.

Aquells anys van ser molt tràgics, tristos i convulsos, els alumnes residents al poble són minoria, molts van emi­grar, sobretot després del fred de 1956, i més de 40 ja havien mort. Dels 120 que aproximada­ment havien pas­sat pel mestre, en quedaven uns 70, als quals se’ls havia de fer arribar la invitació, però d’una bona part dels quals no es dispo­sava de les seves adreces. Aquí, és on m’ofereixo per a fer tot aquest treball i ajudar-los en l’organització mitjançant l’Associa­ció de Jubilats de la qual n’era el secretari.

Un cop pres aquest compromís se senten alleujats i em di­uen que puc comptar amb la seva ajuda per a tot el que cal­gui. La data escollida és l’1 de setembre i s’envien les invitacions per aquesta data.

La meva etapa escolar no coincidí amb la del mestre Joa­quim Abril, jo tan sols tenia un any quan se’n va anar i no el vaig conèixer personalment fins a l’estiu de 1951, quan tornà a Catalunya després del seu desterrament a ter­res castellanes quan vingué a visitar-nos a casa. Els meus germans havien estat alumnes seus, hi havia amistat i tant a casa com al poble se’n parlava molt sovint d’ell; el seu nom era gairebé un mite. En conseqüència, per a mi el mestre Abril no era un estrany, més quan, als inicis de la meva etapa escolar, coincidí amb alguns dels seus alum­nes i el seu nom sonava, molt sovint, de forma re­verencial i amb respecte.

A les 5 de la tarda del dia 1 de setembre de 2007, a l’es­paiosa sala de l’Ateneu van arribant els antics alumnes, les filles del mestre, Montserrat i Pepita amb les respectives fa­mílies i veïns del poble de totes les edats que omplen total­ment el recinte, cosa que no fa més que corroborar que malgrat els 63 anys passats, el record del mestre és tan viu com el primer dia.

Després de presentar l’acte i exposar l’ordre a seguir, vaig donar pas a Josep Perelló, antic alumne, poeta i escrip­tor de 86 anys, que feia l’ofrena del llibre llegint-ne el seu pròleg.

«Molt distingida senyora: Per a retre homenatge pòstum a la memòria del vostre pare, i mestre nostre allà ja en la llunyania del temps, els deixebles que res­tem – alguns sota el jou de maleïdes xacres – plens de vida i enteniment encara, ens reunim avui com per miracle en aquest espontani, emotiu i solemne acte de fe per a do­nar testimoni d’uns sentiments que, en­sems que ens em­barguen l’ànima, ens animen així mateix a intentar fer perdurables aquells tan grats re­cords d’escola de la nos­tra enyorada infantesa.

I no quedaríem del tot tranquils sense deixar entreg­irar l’esguard i allargar el pensament envers les, si ja di­fuses, no tan oblidables ombres d’un passat que, per llei immutable i eterna, pas a pas, ha anat engo­lint les vides estimables de tants amics i condeixebles que ens acom­panyaren en el quefer de cada dia a l’entorn del nostre molt il·lustre i venerat mestre, la me­mòria del qual proce­dim a homenatjar. Ells, segur, se­gur, estaran també pre­sents amb els seus esperits, junt amb les nostres signa­tures, en les entranyables pàgi­nes d’aquest llibre, del qual, senyora, tenim el plaer de fer-vos-en ofrena per­què, de tan grat testimoni, en quedi perenne memòria, a ésser possible, en els an­nals inesborrables de la posteritat.»

Després, seguin l’ordre establert, anava cridant, un per un, als antics alumnes que estampaven la seva signatura a on ha­vien posat la seva fotografia, la dedicatòria i expressat els seus sentiments.

Sentiments, records signatures ... El llibre s’omplí de contingut i la Montserrat , emocionada, expres­sava el seu agraïment i recordava les vivències amb el seu pare, especial­ment dures quan se’n van haver d’anar del po­ble i de Catalu­nya.

En l’emotivitat d’aquells moments i quan la primera part de l’acte ja es donava per acabada, em vaig veure sor­près quan, amb insistència, se’m va demanar que jo havia de fer el tanca­ment del llibre, posar-hi la signatura i llegir-ho davant de tots: i ai­xí ho vaig fer.

«A l’estimat i admirat mestre que no vaig tenir, a les seves filles i als seus exalumnes

Jo ja no vaig anar a l’escola amb el vostre pare, tan sols tenia un any quan us en vàreu anar. Els meus ger­mans sí que hi van anar. El primer, Josep Mª, va morir l’any 1938, el segon, Joan, és avui aquí.

Vaig conèixer el vostre pare quan tenia 8 anys en una de les visites que ens va fer a casa els estius i, quan ell se’n va anar, l’escola es convertí en un veritable rosari de canvi de mestres - 12 o 13 en els anys que hi vaig anar – és per això que, quan els meus pares i ger­mà em parlaven d’ell, arribava a tenir una sana enveja dels alumnes que van gaudir de les seves ensenyances.

A les pàgines d’aquest llibre, que he fet amb molta il­·lusió, més enllà d’escanejar i fixar unes fotografies i posar-hi uns textos, hi ha quelcom més: també hi he po­sat el cor.

El llibre quedà rubricat amb un annex final d’agraïment que llegí Miquel Sas. Deia:

Gràcies Enric, moltes gràcies. Gràcies a tu hem ela­borat aquest llibre i la teva ajuda en organitzar aquesta festa ha estat primordial. Per això, i en nom de la petita comissió i dels demés condeixebles, et repetim una vega­da més... Moltes gràcies!

Deixebles del mestre Joaquim Abril.

La Bisbal de Falset, 1 de setembre de 2007

Joaquim Abril i Casellas nasqué a Barcelona el 19 de març de 1904, als 4 anys quedà orfe de pare i als 7 de mare. De moment ell i el seu germà Josep van estar a càrrec de la seva àvia fins que aquesta va morir i Joaquim va ser afillat pels seus tiets que regentaven una farmàcia a la Vilella Baixa, cursà estudis de magisteri per lliure i acabà la carrera el juny de 1923.

Va fer el servei militar i l’any 1928 va contraure matrimoni amb Mercè Masip, veïna com ell de la Vilella Baixa. Poc desprès va fer oposicions per mestre nacional, aprovant-les i aconseguint dret a plaça. Obtení el títol oficial de mestre de 1er Ensenyament el 20 de setembre de 1930 i el 1931 va ser destinat al poblet de Broño-Negreira (la Coruña)

A l’any 1933 aconsegueix ser traslladat a Catalunya i el 7 de setem­bre prenia possessió de la pla­ça de la Bisbal de Falset on hi va estar fins al gener de 1944. Malauradament la guerra el va agafar pel mig i d’aquesta situació no en quedarien al marge, el mestre –que ho va patir en carn pròpia- els alumnes i els pares.

Al principi de la guerra, a Tarragona, es va propo­sar la seva destitució acusant-lo “d’element desafecte a les es­querres” . L’acusació no va prosperar i els nens van poder tornar a l’escola. Més tard, les autoritats lo­cals, veient la seva vàlua i prescindint de la seva ideo­logia, el van nome­nar comptable del Sindicat Agrícola de la Bisbal de Falset, fet que, un cop acabada la guer­ra li comportaria greus problemes.

Cridat a files a mitjans de1938 s’incorpora al front, temps que perd la seva dona Mercè Masip, dei­xant dues fi­lles petites, la Maria Mercè i la Pepita. Poc després és ferit per l’explosió d’una bomba i perd un ull.

Acabada la guerra passa pel camp de concentració i un cop alliberat es casa en segones núpcies amb Mont­serrat Pascual amb la qual tenen una filla, la Montserrat.

La reincorporació a l’escola es fa amb la reticència del nou alcalde, el qual signa un document acusant-lo de “elemento que ha tenido una actuación de concomi­tàncias con elementos marxistas” Aquesta acusació el va por­tar a un Consell de Guerra que es va celebrar a Tarragona el 2 d’agost de 1939, i del que finalment fou absolt.

Però no tot acabà aquí. El 20 de juny de 1941, com a conseqüència d’aquell informe i de la rancúnia personal d’una o dues persones, és sancionat amb la suspensió de sou i feina durant un any i mig i cinc anys fora de Catalu­nya.

La sanció provoca la reacció de gairebé tots els pa­res d’alumnes i exalumnes de l’escola que van fer un mani­fest de protesta –tota una gosadia en aquells temps de dictadura ferotge- demanant que no li fos aplicada la san­ció, ja que la consideraven injusta i era un càstig immeres­cut. Una comissió va portar a l’alcal­de el manifest amb les signatures i el mateix alcalde que feia dos anys havia fet l’informe negatiu, signà un certificat que contradeia les se­ves inicials acusacions.

Els documents i les protestes no van servir de res, la decisió inicial ja estava presa i el mestre va ser suspès de sou i feina i de donar classes als alumnes que tant estimava durant un any i mig. Finalment, el 20 de desembre de 1942 li fou aixecada la sanció i tor­nà a l’escola fins que, el 31 de desembre de 1943 es destituït de forma fulminant. Ni la fes­ta escolar de fi d’any que havien preparat amb tanta il·lu­sió entre tots, van poder celebrar.

A l’agost de 1944, una ordre ministerial ordena el seu trasllat forçós – tot un desterrament – cap a Torral­ba de los Frailes (Saragossa) al límit amb Castella, d’on no va tornar fins a l’any 1951 quan va ser destinat a Sant Fost de Camp­sentelles, (Vallés Oriental - Barcelo­na) i allí hi va estar fins a la seva jubilació, l’any 1971.

Malalt del cor els últims anys, Joaquim Abril i Ca­sellas mori a Mollet del Vallés el 18 de maig de 1977 a 73 anys.

L’emotiva jornada acabava ja de nit i els ex-alumnes vin­guts de fora havien de tornar als seus llocs de resi­dència. Arribava el moment dels comiats i sorgien les emoci­ons, sa­bedors molts d'ells, que possiblement ja no es tornarien a veure més.

El 19 d’abril de 2013 el record i la petjada deixada pel mestre es posà altre cop de manifest a Sant Fost de Camp­sentelles amb motiu de la presentació del llibre de Jaume Rifà “JOA­QUIM ABRIL I CASELLES 20 anys ensenyant i educant a Sant Fost de Campsentelles (1951-1971)” a la qual vaig ser convidat per la Montserrat i el Josep. Vaig es­tar dos dies a casa seva de Mo­llet del Vallès ple d’atencions en un àtic esplèndid de l’Avingu­da Gaudí.

A dos quarts de vuit del vespre l’Auditori de l’Ateneu de Sant Fost estava ple a vessar. A la taula de l’escenari presi­dint l’acte hi havia la Pepi i la Montse, filles del mestre Abril, Montserrat Santmartí, Alcaldesa, Margarita San­tos, regidora de Cultura i Dídac Forés, metge i exalumne. Jo­sep Monterde, que actuava de pre­sentador i moderador do­nà pas a les diferents intervencions, to­tes a glosar i recordar la figura del Mestre i la importància que va tenir per al po­ble de Sant Fost. La Montse recordà que tan sols cinc alum­nes van acudir a l’escola el primer dia de classe del seu pare, segurament per una actitud preventiva dels pares da­vant el desconegut, però poc a poc se’ls guanyà la confian­ça i aviat l’aula s’ompli amb 80 o més alumnes.

Al final de les diferents intervencions s’anuncià que jo era present a l’acte vingut expressament des de la Bisbal de Falset i se’m convidà a pujar a l’escenari i dirigir unes pa­raules als assis­tents.

Poc podia afegir jo a tot el que s’havia dit del Mes­tre, simplement vaig recordar la gran petjada que ha­via dei­xat a la Bisbal de Falset, malgrat els anys con­vulsos i la guerra pel mig que li tocà viure. Devia ser molt dur per a ell, vaig dir, quan al obrir novament l’es­cola, li mancaven cinc petits alumnes que la guerra els havia segat la vida i d’al­tres amb els pares als camps de concentració, a les pre­sons a l’exili o desapareguts.

Molt temps a passat ja de tot això i el seu record es posà clarament de manifest en l’emotiva trobada de 2007, però el temps no perdona, i des d’aleshores 8 ex-a­lumnes s’havien afegit a la llar­ga llista que al llarg dels anys ens han anat deixant.

En homenatge a tots ells i al Mestre, vaig acabar re­petint, adaptat al moment, el text que havia deixat escrit un ex-alumne al llibre:

«Han passat 69 anys i el record perdura. Vas haver de deixar l’escola contra la teva voluntat i de la immensa majoria de pares i alumnes. La teva dig­nitat va créixer i la teva figura perdurarà per sempre.»

Moltes gràcies Mestre Abril!

Moltes gràcies Montse! Moltes gràcies Pepi! Moltes gràcies Josep! Moltes gràcies a tots per aquest acte tan entranyable que he que he tingut el privilegi de poder gaudir! En guardaré un gran record.

Un pèl aclaparats per les emocions de l’acte, de l’aperitiu que seguí i del berenar-sopar a la cafeteria de l’Ateneu, tornà­vem cap a la casa de Mollet; era tard, està­vem cansats, el llit exercia ja una forta atracció i ens vam retirar cap a les respecti­ves habitacions. En el meu cas, com em van dir la Montse i el Jo­sep, la mateixa del Mestre, on malalt del cor els últims anys, mori el 18 de maig de 1977 a 73 anys.

L’estada del mestre Joaquim Abril i Casellas a la Bisbal (set. 1933 gen. 1944) coincidí amb els anys més trà­gics i tristos del segle XX al nostre país però, com a tots els pobles on va anar, deixà una gran petjada i, a tots, van fer el possible per re­tenir-lo.

En queda constància a:

• Ple de l’Ajuntament de Broño-Negreira (a Coruña)

• Ple de l’Ajuntament de Torralba de los Frailes (Zaragoz­a).

• Certificat del Mossèn de Torralba de los Frailes.

• Campanya i carta de suport de 48 pares i 84 alumnes i exa­lumnes de La Bisbal de Falset.

• Plens de l’Ajuntament de Sant Fost de Campsentelles (Bar­celona), on se li oferí un gran homenatge i un grup escolar i un carrer porten el seu nom.

• Com va dir un dels seus alumnes «El mestre Abril va ser el mestre de tots, també del pobres

En un pla pervers, el Mestre Joaquim Abril havia estat destinat a terres castellanes com a “desterrado político” i per contra, el seu lloc a la Bisbal de Falset, l’ocupà també, com a “desterrado político”, el mestre Alejandro Sánchez, el meu primer mestre. Era el preu per haver es­tat mestres de la República. Un mestre català a terres castella­nes i un mestre castellanoparlant cap a terres catala­nes. Es mataven dos pardals d’un mateix tret; es castellanitza­ven els mestres ca­talans i ens castellanitzaven a nosaltres, els alumnes cata­lans: se’ns tallava la llengua i se’ns esborrava la història. Però, malgrat tot, no ho van aconseguir.

 

Joaquim Abril i Casellas: "El Mestre que no vaig tenir"