CAP A L'EXILI

Els camins de l’exili dels bisbalencs van anar majoritàriament cap a França, Mèxic i Xile. Uns pocs van tornar al quan van tenir garanties que es respectarien les seves vides, uns altres van tornar al cap de molts anys i, n’hi va haver que ja no van tornar mai.

-“Era el dia de Nadal a Paris i ens vam reunir un grup d’exiliats catalans. Aquell dia volíem trobar una mica de caliu de la terra, de la terra catalana que havíem deixat i que ens era prohibida. L’enyorança ens vencia i, entre llàgrimes, cantàvem “L’Emigrant” i “La Santa Espina.”

   Ho contava a la meva mare a la tornada de l’exili, Dolores Perelló casada amb Nicanor Sas que havia fugit cap a l’exili francès al 1939. Capturat pels nazis, va poder escapolir-se i salvar la vida en la seva retirada al final de la Segona Guerra Mundial. Cap al 1950 la Dolores va poder reunir-se amb ell, tornaren a Catalunya uns anys més tard i treballaren a Barcelona. De jubilats van tornar a la Bisbal.

Nicanor Sas deia:

Quan vam travessar la frontera ens van portar cap a camps de concentració; uns camps situats en unes platges tancades amb filat espinós i vigilades per soldats senegalesos d’una extrema crueltat i duresa. A mi em van portar al camp d’Argelers. La supervivència allí va ser una aventura cada dia. Però… Si amb això no n’hi havia prou, quan van arribar els alemanys un grup de companys vam ser detinguts per les SS i portats cap al camp d’extermini de Dachau.

  Allí van preguntar-nos quina professió teníem, jo vaig dir-los que havia treballat en un forn de pa i em van destinar al forn de pa del camp que només feia pa pels militars alemanys.

Quan els aliats van arribar al camp van alliberar els presos que encara sobrevivien. Prèviament hi havia hagut molts trets i mol soroll, aleshores vaig pensar que estava passant una cosa molt grossa: els alemanys estaven matant els presoners. Jo i els altres companys del forn ens amagàvem on podíem; jo em vaig posar dins d’un tub de llauna on hi passava el blat que anava de l’altell a la mola i, com que estava molt prim, amb molt esforç hi vaig poder entrar. Al cap d’una estona vaig sentir gent que corria i uns quants trets on pastàvem, i sentia que aquella gent no parlava alemany. Quan tot es va calmar i ja no disparava ningú, poc a poc vam sortir dels amagatalls i ens vam trobar amb uns soldats que parlaven anglès. Ens van reunir a tots els que vam sobreviure i ens van portar a un barracó. L’endemà ens van posar en un tren, no sabíem on anàvem, però al cap de moltes hores vam arribar a París. Allí, amb la mateixa roba que portàvem a Dachau, vam desfilar pels Champs Elyssées, passant per sota l’Arc de Triomf i amb les banderes de cada país d’on érem els presoners.

 El camp va ser alliberat el 29 d'abril de 1945 per la 20a Divisió Blindada i la 45a Divisió d'Infanteria del VII Exèrcit dels Estats Units.

      Nicanor havia sobreviscut al horror d’aquell camp, però uns mil cinc cents catalans van morir als camps d’extermini nazi, vint-i-tres dels quals  eren del Priorat i els pobles veïns de Flix i la Palma d’Ebre de la Ribera dÉbre