.JPG?ph=5cff001df3)
CAP A L'EXILI (la Bisbal de Montsant)
El 6 de febrer de 1939, els pocs efectius del XVIII Cos d’Exèrcit republicà encara no s’havien assabentat de la caiguda de Barcelona i als pocs soldats de la 60 Divisió que hi quedaven, els arribava la noticia del seu ascens. És aleshores que el comissari Francesco Escotti dirigint-se a ells, els digué:
- Aquesta es la darrera felicitació oficial que rebem a Catalunya. Mireu-la bé, aquesta Catalunya, perquè qui sap quant temps haurem de lluitar per reveure-la. Mireu bé aquesta Catalunya que ens ha vist perdre el darrer combat defensant-la.
Entre llàgrimes, a les 5 de la matinada del 14 de febrer de 1939, d’un total de 51 companyies inicials, 247 soldats republicans de la 60 Divisió creuaven la frontera; era l’última que deixava Catalunya. Junt amb ells, centenars de milers de persones havien emprés els durs camins de l’exili pels diferents punts fronterers. Poc després, començava la Segona Guerra Mundial i el trist destí de milers dels que havien fugit, va ser els camps d’extermini nazi.
Els camins de l’exili dels bisbalencs van anar majoritàriament cap a França, Mèxic i Xile. Uns pocs van tornar al cap d’uns mesos quan van tenir garanties que es respectarien les seves vides, uns altres van tornar al cap de molts anys i, n’hi va haver que ja no van tornar mai.
-“Era el dia de Nadal a Paris i ens vam reunir un grup d’exiliats catalans. Aquell dia volíem trobar una mica de caliu de la terra, de la terra catalana que havíem deixat i que ens era prohibida. L’enyorança ens vencia i, entre llàgrimes, cantàvem “L’Emigrant” i “La Santa Espina.”
Ho contava a la meva mare a la tornada de l’exili, Dolores Perelló casada amb Nicanor Sas que havia fugit cap a l’exili francès al 1939. Capturat pels nazis, va poder escapolir-se i salvar la vida en la seva retirada al final de la Segona Guerra Mundial. Cap al 1950 la Dolores va poder reunir-se amb ell, tornaren a Catalunya uns anys més tard i treballaren a Barcelona. De jubilats van tornar a la Bisbal.
Nicanor Sas deia:
Quan vam travessar la frontera ens van portar cap a camps de concentració; uns camps situats en unes platges tancades amb filat espinós i vigilades per soldats senegalesos d’una extrema crueltat i duresa. A mi em van portar al camp d’Argelers. La supervivència allí va ser una aventura cada dia. Però… Si amb això no n’hi havia prou, quan van arribar els alemanys un grup de companys vam ser detinguts per les SS i portats cap al camp d’extermini de Dachau.
Allí van preguntar-nos quina professió teníem, jo vaig dir-los que havia treballat en un forn de pa i em van destinar al forn de pa del camp que només feia pa pels militars alemanys.
Quan els aliats van arribar al camp van alliberar els presos que encara sobrevivien. Prèviament hi havia hagut molts trets i mol soroll, aleshores vaig pensar que estava passant una cosa molt grossa: els alemanys estaven matant els presoners. Jo i els altres companys del forn ens amagàvem on podíem; jo em vaig posar dins d’un tub de llauna on hi passava el blat que anava de l’altell a la mola i, com que estava molt prim, amb molt esforç hi vaig poder entrar. Al cap d’una estona vaig sentir gent que corria i uns quants trets on pastàvem, i sentia que aquella gent no parlava alemany. Quan tot es va calmar i ja no disparava ningú, poc a poc vam sortir dels amagatalls i ens vam trobar amb uns soldats que parlaven anglès; peò no eren anglesos, eren americans. Ens van reunir a tots els que vam sobreviure i ens van portar a un barracó. L’endemà ens van posar en un tren, no sabíem on anàvem, però al cap de moltes hores vam arribar a París. Allí, amb la mateixa roba que portàvem a Dachau, vam desfilar pels Champs Elyssées, passant per sota l’Arc de Triomf i amb les banderes de cada país d’on érem els presoners.
El camp va ser alliberat el 29 d'abril de 1945 per la 20a Divisió Blindada i la 45a Divisió d'Infanteria del VII Exèrcit dels Estats Units.
Nicanor havia sobreviscut al horror d’aquell camp, però uns set mil espanyols van morir als camps d’extermini nazi, mil cinc-cents dels quals eren catalans i vint-i-tres eren del Priorat i els pobles veïns de Flix i la Palma d’Ebre de la Ribera dÉbre