AUVARQUES PER ALS SOLDATS DE L'EXÈRCIT REPUBLICÀ

2020-02-05 11:52

Les imatges d’una guerra són colpidores per defecte i per definició. Algunes són tan macabres que no ens permeten mantenir la mirada. El meu avi per part de pare fabricava auvarques per als soldats de l’exèrcit republicà que anava al front de l’Ebre. Quan he vist aquesta foto, m’han saltat les llàgrimes a raig. Ves a saber si les que duu aquest pobre home les va fer ell.

Fa molts anys, quan feia poc que vivia a Lleida, vaig coincidir, a la taula d’un restaurant de menú econòmic, amb un senyor vellet de mirada amable. Vam començar a xerrar. Em va explicar que havia estat exiliat després de la guerra. Encara tenia un petit deix francès que el delatava. Quan li vaig dir que jo era de Flix, se li va fer un nus a la gola. Pertanyia a la lleva del biberó, 16 anys tenia quan el van mobilitzar, i recordava perfectament el paisatge, el riu, la gent... El món és ben petit i, anant xerrant, va resultar que el meu avi li havia regalat unes auvarques. En recordava el nom, encara: Josep Masip. Es va posar a plorar i, ni ell ni jo no vam poder dir ni una paraula més. Vam seguir l’amistat. Ell tenia un botiga al carrer Sant Antoni de Lleida, que regentava el seu fill. De tant en tant, li feia una visita. No en va voler parlar mai més de la guerra, però sempre que ens trobàvem m’abraçava com si fos la seva neta. Celebro que ell no sigui el protagonista d’aquesta foto. Tot i que, ho podria ser. I aquest pobre home també tenia nom i cognoms. Se’m trenca l’ànima.

El 16 de novembre del 38, el republicans creuaven, en retirada, el pont de ferro de l'Ebre, a Flix, deixant enrere un contingent d’uns 500 soldats que es quedaven a cobrir les espatlles del seus companys. Cinc cents soldats que van quedar atrapats per les tropes franquistes i que sabien segur que moririen allà mateix. Si mai aneu a l’espai recuperat dels Raimats, a la zona fortificada de la Fatarella, hi trobareu la trinxera de l’últim soldat republicà. La investigació va descobrir que va estar disparant frenèticament embogit contra els enemics, i es va quedar al seu lloc de combat fins a la mort per protegir la retirada dels seus companys. El soldat del XV Cos de l'Exèrcit va morir en plena batalla, probablement per una granada que li va explotar a poca distància.

La Batalla de l’Ebre va durar 115 dies. Un infern que va manllevar la vida de milers i milers d'ànimes. Entre elles, la del Charlie (tal com els arqueòlegs van batejar l’últim soldat) i la del pobre home de la foto. Els que van sobreviure, la van tenir trencada per sempre més. Els que anem coneixent la història, no sabem com ho hem de fer per recollir-ne els trossets.

Maleïda guerra...

He manllevat aquesta foto del mur del Bep D'Utxí, però l’autor és el Miguel Ángel Capapé.
Per si voleu llegir el seu poema  

Fina Masip Llop

 "Desolada Poesia".

OPROBI.

S’il•lumina l’horabaixa
de la llum inexistent,
d’un eclipsi de desmemòria.
Massa ossades acarona
la pell d’una terra anònima
que fa d’involuntari bressol.
La mortalla sempre és trista
ho és més però, quan la despulla
no té túmul, ni estela, ni nom.
Ni una toia que acoloreixi el record
d’aquell ésser malaurat
que lluitant per la llibertat,
àdhuc manca d’una tomba
per escarni i vergonya
d’un estat, aliè a la dignitat.

Bep d’Utxí 2019.