LA COVA HOSPITAL DE SANTA LLÚCIA

2015-12-19 06:00

75 ANYS DE LA BATALLA DE L’EBRE

Remembrança

      La Cova Hospital coneguda com la Cova de Santa Llúcia ja l’habitava l’home en temps prehistòrics, és un lloc de culte del cristianisme i la  tradició eremita es perd en el temps. La seva situació, la font d’aigua, les grans dimensions i les especials característiques, varen ser els factors decisius per instal·lar-hi un hospital militar de les Brigades Internacionals, els dies previs a la Batalla de l’Ebre, l’any 1938. El Dr. Douglas Jolly, metge neozelandès que hi va treballar, en el seu llibre sobre la cirurgia de guerra, l’any 1941 ens el descriu com un hospital de nivell 1 amb 100 llits, 3 quiròfans i 6 equips quirúrgics mòbils, cada un dels quals estava format per unes 14 persones, una ambulància i un vehicle de transport.

  Els hospitals de nivell 1 havien d’estar instal·lats en un lloc estable i segur per poder atendre ferits greus i mantenir-los ingressats un temps mínim de vuit dies per tal d’evitar el perill dels trasllats.

Inicialment, a més de les instal·lacions fixes, l’hospital va disposar de sis equips quirúrgics mòbils, després, davant de l’allau de ferits que arribaven, se’n va traslladar tres al pont de Flix, al marge esquerra de l’Ebre.

L’element bàsic de tot aquest sistema era una unitat completa i autosuficient. Segons Jolly, estava formada per unes catorze persones amb mitjà de transport propi i tot el material per poder instal·lar ràpidament i amb efectivitat un quiròfan en els llocs més diversos. El personal comprenia el cirurgià cap de l’equip, un ajudant de cirurgià, dos anestesistes per poder operar en dues taules a la vegada, infermeres i ajudants diversos, entre ells un barber. Tot aquest equip humà i material disposava de dos vehicles de transport: una ambulància per al personal i un camió on anava tota la instal·lació d’un quiròfan mòbil.     

    El que aquí va passar durant els més de 4 mesos que va funcionar,  quedà oblidat i amagat entre aquestes roques, durant dècades tot quedà abandonat i, com si volgués amagar la història, el brossam ho envaí tot.  Molt freqüentat fins a la guerra, després, ningú volia saber res d’aquest lloc de mort i de tragèdia.

        A partir de l’any 1977, arribada la democràcia, alguns que hi havien estat, passaven pel poble preguntant per la Cova. Des què hi vaig estar per primer cop  m’intrigava el que aquí hi havia pogut passar.    

      L’any 1982, previ acord amb els propietaris, s’iniciaren els treballs de neteja i a partir de l’estiu de 1983, ja com alcalde, vam continuar la tasca. Però fins l'any 1991 no s'aconseguí l'acord amb els propietaris per a compra-la. Dos milions de pessetes (12 mil €) va ser el que es va pagar finalment. Una part dels diners es van aconseguir amb una subscripció popular i la resta amb fons de l'Ajuntament. De les peticions d’ajuda fetes tant al Govern Central com a l’Autonòmic no se n'obtingué cap resposta.

       Els primers indicis que  aquí hi va passar quelcom extraordinari van venir de fora. Va ser al gener de 1987, quan uns estudiants de Tarragona es van presentar a l'Ajuntament preguntant per la Cova; havien estat a Londres i portaven un llibre escrit en angles que en parlava i en una fotografia es podia apreciar una filera de llits. El llibre tractava de les infermeres britàniques a la Guerra Civil.

      En els anys següents el pas de persones s’accentuà; alguns que hi havien estat recordaven entre emoció i llàgrimes, que aquí els havien curat i salvat la vida. Però no va ser fins  a l'any 2000 amb l’arribada de l’Angela Jackson, quan es començà ha aixecar el vel que tapava les histories i tragèdies de la Batalla de l'Ebre aquí amagades.

     Recordo perfectament quan vaig estar per primer cop aquí, era l’estiu de 1948, un any extremadament sec. El 7 d’abril Franco havia decretat el final de l’estat de guerra, tenia tan sols cinc anys i vaig venir amb un oncle a buscar aigua amb la mula a la font que hi brolla; ell és el que em va explicar que aquí hi havia un hospital durant la guerra que curaven i hi morien soldats. Havien  passat 10 anys de la Batalla de l'Ebre i el que em cridà més l’atenció de la Cova va ser la  olor, una olor que res tenia a veure amb l’entorn; ni el bosc, ni els olivers, ametllers i vinyes podien dissimular aquella olor forta, penetrant. En endavant aquella olor la vaig associar sempre  a la calor i llum intensa i blanquinosa de la canícula del mes d’agost; tot aquell conjunt, m’havia deixat una imatge i un flaire de guerra que ja no apartaria del meu subconscient. Quan ja de més grandet, jugant, fèiem cap aquí, em corprenia, més quan, al gratar per un d’aquells talussos, apareixien restes d’amputacions. Van haver de passar 53 anys fins que, al setembre de 2001 “The Volunter”, revista dels brigadistes americans de la Brigada Lincoln, publicà un reportatge d’Àngela Jackson sobre l’hospital de la Cova.  Winifred Bates, una dona  britànica que hi va treballar deia:

“És tan difícil fer un home i tan fàcil enviar-lo a la mort!. Mai no oblidaré l’Ebre. Si anaves a fer un tomb pels voltants de la Cova, podies sentir l’olor de la mort“

      L’olor de la mort !...Aquesta, aquesta era la olor que  sentia i no podia esbrinar de que era. Les roques i el terra havien quedat xopes  de sang i suors vessades, de medicaments, de restes d’òrgans i d’amputacions semi-soterrades que restaven encara aquí, com a testimoni de la gran tragèdia que es vivia els dies de la Batalla de l’Ebre.

     - Poc havia canviat la Cova  des de la Batalla de l’Ebre; aquell estiu de 1948, fins i tot la forta olor de l’hospital de guerra que acollí persistia i ni la capelleta de la Santa s’havia restituït. La imatge que guardo d’aquell dia d’agost, és una imatge en blanc i negre. Després de dècades d’història oculta, sortosament, en els darrers anys ha anat aflorant informació; les fotografies, els documents, els protagonistes que he conegut i els seus relats, petits detalls que aparentment no tenien importància, han servit per resoldre i completar el trencaclosques final. Avui, quan torno aquí en solitud, em rebé aquella olor que vaig sentir fa més de 65 anys; no és cap esforç situar els meus registres visuals i mentals acumulats. Amb un realisme sorprenent, sobre aquell escenari en blanc i negre apareixen les rengleres de llits amb els ferits, sento els seus crits i gemecs, observo el neguit de les infermeres i infermers anant d’un llit cap a l’altre. A un  racó,  junt a la paret de pedra,  la infermera Aurora  te cura del nen Manuel de 10 anys, ferit per les bombes. Uns metres més cap al centre hi ha la Teresina, greument ferida per la metralla i les cremades en el bombardeig del poble; alliberada dels efectes de l’anestèsia li acaben de confirmar la mort de les dues filles petites de 2 i 7 anys, brutalment destrossades per les bombes; els seus crits i plors de dolor i desesperació provoquen uns moments de silenci esborronador. El soldat Isidre, de 21 anys, està agonitzant, no hi ha cap esperança; amb igual situació veig el José, destrossat per la metralla, i el Ramon; són com dues criatures de 17 i 18 anys de la lleva del biberó. L’Alfonso és un presoner que acaba de morir i estan retirant el seu cos horriblement mutilat per la metralla, ha resistit poques hores. Uns llits més enllà, cap a la zona de  quiròfans,  la infermera Patience te cura de l’Harry, un jove brigadista gal·lès; fa quatre dies que agonitza i està fent els últims sospirs. Avançant entre els llits, em deturo davant d’un jove soldat; es diu Ramon i em diu que és del Masroig; està espantat per l’horror que contempla al seu voltant, però sortosament les seves ferides no són greus i  en qüestió d’uns dies podrà anar cap a casa a recuperar-se. Al llit del costat, més desafortunada és la situació del Joan, un jovenet de tan sols  17 o 18 anys de la lleva del biberó, ha perdut una cama per l’explosió d’un obús de morter; acaba de sortir del quiròfan, el seu estat es greu però els doctors diuen que se salvarà. La Dolores te tot el braç dret amputat i la Josefa te ferides arreu, va enguixada dels dos braços i està greu; com el nen Manuel, totes dues també els han portat de Corbera d’Ebre després del gran bombardeig.  La Ramona és una noia del poble que te cura de l’Steve, un brigadista ferit però fora de perill, està assedegat i l’ajuda a beure un got d’aigua. Com altres noies, ve a l’hospital a ajudar en tot el que poden.

      Al girar-me cap al camí d’accés, em criden l’atenció els soldats sanitaris que porten els ferits de les ambulàncies que arriben del front cap a la tenda pavelló de  classificació del bancal de sota. Els que han mort pel camí, els porten directament cap al cementiri. Els altres els pugen  i van situant-los com poden en qualsevol lloc de l’hospital, esperant, que uns que acaben de morir, els treguin dels llits  per portar-los cap al cementiri.

“Mare meva, quina carnisseria!  Som a mig matí i ja en portem 12 i ahir van ser 21. És un tràgic degoteig que no para”  exclama l’infermer Albert.

L’hospital està completament saturat, no n’hi cap més. Als quiròfans hi ha  neguit;  els doctors Gras, Saxton, Fuster, Jolly, Torrens i altres, estan fent tot el que poden, treballen nit i dia sense descans, intentant salvar aquelles criatures destrossades per les bales i les bombes.

             El Josep acaba de deixar els últims ferits, tota la nit ha anat i vingut de l’Ebre; vermell com un tomàquet i xop de suor,  s’ha atansat a beure, està esgotat i es deixa caure estirat al terra a descansar uns minuts; és un jove conductor d’ambulància de Corbera d’Ebre, i conta trasbalsat, que el seu poble ha estat esclafat per l’aviació franquista: és un munt de runes.

Enmig de tot aquest batibull em sorprenen els plors d’una criatura i veig una dona que acaba de donar a llum un nen; són refugiats, el seu marit convalescent encara de les ferides els ha portat fins aquí. Cap a l’altre extrem, una altra dona plora amb desesperació al costat  d’un llit amb el cos d’un nen petit de 3 o 4 anys que acaba de morir; són de la Palma d’Ebre, el poble del costat, i no ha pogut ser: no han pogut salvar el seu fill.

               Les crues imatges se succeeixen  unes darreres de les altres i m’aclaparen, els crits i gemecs esfereïdors em situen al límit del dolor; un gran esborronament corre de d’alt a baix pel meu cos, i les llàgrimes que brollen ja dels meus ulls, em tornen a la realitat, i contemplo, ara en color, la bella imatge de la Cova actual, guardiana de la història. -

       Els primers dies de desembre els ferits van ser evacuats cap a Reus i es  desmuntà l’hospital. Desprès de la derrota de l’Ebre, el que quedava de l’Exèrcit Republicà intentà refer-se, el poble era un formiguer de militars als quals se’ls intentava aixecar la moral amb uns pamflets que deien: SOLDADOS DE LA 42 DIVISION, Heroes del Ebro, CONTRAATACAR PARA VENCER, LA VICTORIA SERÁ NUESTRA. Més de 50 mil se’n van imprimir a Margalef, el poble del costat, i repartir entre la tropa. Però no hi va haver contraatac ni victòria: el 23 de desembre l’exèrcit franquista inicià l’ofensiva final sobre Catalunya i el dia 31 era ocupat el poble. L’objectiu de la 12 Divisió del Cos d’Exèrcit de Navarra del General Solchaga que baixava de terres lleidatanes i del Cos d’Exèrcit Marroquí, que en una maniobra de distracció pujava de l’Ebre per a confluir a la Bisbal, s’havia complert.

Centenars de fogueres  il·luminaven i escalfaven aquella  freda nit de Cap d’Any, a l’entorn de les quals acampaven cantant, els milers de soldats de l’exèrcit franquista que havien substituït als republicans en retirada. Desprès de quinze dies de sagnants i intensos combats, els republicans eren derrotats i expulsats  del Montsant. Al poble la guerra havia acabat. D’això en fa 75 anys.

     D’aquella guerra, junt amb els  seus morts, dos símbols n’ha quedat al poble per a la història: el Cementiri Municipal  i la Cova Hospital de Santa Llúcia. Tots dos formen avui, un conjunt històric i sentimental inseparable.

Enric Masip Gorgori

NJLM                  

La Bisbal de Falset, (Cova de Santa Llúcia)21-9-2013

Remembranza


      La Cueva Hospital conocida como la Cueva de Santa Lucía ya la habitaba el hombre en tiempos prehistóricos, es un lugar de culto del cristianismo y la tradición eremita se pierde en el tiempo. Su situación, la fuente de agua, las grandes dimensiones y las especiales características, fueron los factores decisivos para de instalación • talar un hospital militar de las Brigadas Internacionales, los días previos a la Batalla del Ebro, 1938. El Dr. Douglas Jolly, médico neozelandés que trabajó, en su libro sobre la cirugía de guerra, en 1941 nos lo describe como un hospital de nivel 1 con 100 camas, 3 quirófanos y 6 equipos quirúrgicos móviles, cada uno de los cuales estaba formado por unas 14 personas, una ambulancia y un vehículo de transporte.
      Lo que aquí pasó durante los más de 4 meses que funcionó, quedó olvidado y escondido entre estas rocas, durante décadas todo quedó abandonado y, como si quisiera ocultar la historia, la maleza lo invadió todo. Muy frecuentado hasta la guerra, después, nadie quería saber nada de este lugar de muerte y de tragedia.
        A partir del año 1977, llegada la democracia, algunos que habían sido, pasaban por el pueblo preguntando por la Cueva. Desde que estuve por primera vez me intrigaba lo que aquí había podido pasar.
      En 1982, previo acuerdo con los propietarios, se iniciaron los trabajos de limpieza ya partir del verano de 1983, ya como alcalde, continuamos la tarea. Pero hasta el año 1991 no se consiguió el acuerdo con los propietarios para compra de la misma. Dos millones de pesetas (12 mil €) fue el que se pagó finalmente. Una parte del dinero se consiguió con una suscripción popular y el resto con fondos del Ayuntamiento. De las peticiones de ayuda hechas tanto al Gobierno Central como el Autonómico no se obtuvo ninguna respuesta.
       Los primeros indicios de que aquí pasó algo extraordinario vinieron de fuera. Fue en enero de 1987, cuando unos estudiantes de Tarragona se presentaron en el Ayuntamiento preguntando por la Cueva; habían estado en Londres y llevaban un libro escrito en inglés que hablaba y en una fotografía se podía apreciar una hilera de camas. El libro trataba de las enfermeras británicas en la Guerra Civil.
      En los años siguientes el paso de personas se acentuó; algunos que habían sido recordaban entre emoción y lágrimas, que aquí les habían curado y salvado la vida. Pero no fue hasta el año 2000 con la llegada de Ángela Jasón , cuando se empezó ha levantar el velo que tapaba las historias y tragedias de la Batalla del Ebro. aquí escondidas .

     Recuerdo perfectamente cuando estuve por primera aquí, era el verano de 1948, un año extremadamente seco. El 7 de abril Franco había decretado el final del estado de guerra, tenía tan sólo cinco años y vine con un tío a buscar agua con la mula a la fuente que brota; él es el que me explicó que aquí había un hospital durante la guerra que curaban y morían soldados. Habían pasado 10 años de la Batalla del Ebro y lo que me llamó más la atención de la Cueva fue el olor, un olor que nada tenía que ver con el entorno; ni el bosque, ni los olivos, almendros y viñas podían disimular ese olor fuerte, penetrante. En adelante ese olor la asocié siempre al calor y luz intensa y blanquecina de la canícula del mes de agosto, todo aquel conjunto, me había dejado una imagen y un aroma de guerra que ya no apartaría de mi subconsciente. Cuando ya de más mayor, jugando, hacíamos aquí, me cautivan, más cuando, al rascar por uno de esos taludes , aparecían restos de amputaciones . Tuvieron que pasar 53 años hasta que , en septiembre de 2001 " The voluntad" , revista de los brigadistas americanos de la Brigada Lincoln , publicó un reportaje de Ángela Jackson sobre el hospital de la Cueva . Winifred Bates, una mujer británica que trabajó decía :
" Es tan difícil hacer un hombre y tan fácil enviarlo a la muerte ! . Nunca olvidaré el Ebro . Si ibas a dar un paseo por los alrededores de la Cueva , podías sentir el olor de la muerte "
      El olor de la muerte ! ... Esta , esta era el olor que sentía y no podía averiguar que era . Las rocas y el suelo habían quedado empapadas de sangre y sudores derramadas , de medicamentos , de restos de órganos y de amputaciones semi- enterradas que quedaban todavía aquí , como testimonio de la gran tragedia que se vivía los días de la Batalla de el Ebro .

     - Poco había cambiado la Cueva desde la Batalla del Ebro , ese verano de 1948, incluso el fuerte olor del hospital de guerra que acogió persistía y ni la capilla de la Santa había restituido . La imagen que guardo de aquel día de agosto, es una imagen en blanco y negro . Después de décadas de historia oculta , afortunadamente , en los últimos años ha ido aflorando información , las fotografías, los documentos , los protagonistas que he conocido y sus relatos , pequeños detalles que aparentemente no tenían importancia , han servido para resolver y completar el rompecabezas final. Hoy, cuando vuelvo aquí en soledad , me recibió ese olor que sentí hace más de 65 años , no es ningún esfuerzo situar mis registros visuales y mentales acumulados . Con un realismo sorprendente , sobre aquel escenario en blanco y negro aparecen las hileras de camas con los heridos , siento sus gritos y gemidos , observo la desazón de las enfermeras y enfermeros yendo de cama hacia el otro . A un rincón, junto a la pared de piedra , la enfermera Aurora cuida del niño Manuel de 10 años , herido por las bombas . Unos metros más hacia el centro está la Teresina , gravemente herida por la metralla y las quemaduras en el bombardeo del pueblo ; liberada de los efectos de la anestesia le acaban de confirmar la muerte de las dos hijas pequeñas de 2 y 7 años , brutalmente destrozadas por las bombas ; sus gritos y llantos de dolor y desesperación provocan unos momentos de silencio espeluznante . El soldado Isidro, de 21 años , está agonizando , no hay ninguna esperanza ; con igual situación veo José, destrozado por la metralla , y Ramón , son como dos criaturas de 17 y 18 años de la quinta del biberón . El Alfonso es un prisionero que acaba de morir y están retirando su cuerpo horriblemente mutilado por la metralla , ha resistido pocas horas . Unas camas más allá , hacia la zona de quirófanos , la enfermera Patience se encarga del Harry , un joven brigadista galés ; hace cuatro días que agoniza y está haciendo los últimos suspiros . Avanzando entre las camas , me detenga ante un joven soldado ; se llama Ramon y me dice que es del Masroig , está asustado por el horror que contempla a su alrededor , pero afortunadamente sus heridas no son graves y en cuestión de unos días podrá ir a casa a recuperarse. En la cama de al lado, más desafortunada es la situación de Juan, un jovencito de tan sólo 17 o 18 años de la quinta del biberón , ha perdido una pierna por la explosión de un obús de mortero ; acaba de salir del quirófano , el su estado es grave pero los doctores dicen que se salvará . La Dolores tiene todo el brazo derecho amputado y la Josefa tiene heridas por todas partes, va enyesada los dos brazos y está grave ; como el niño Manuel , ambas también les han llevado de Corbera de Ebro tras el gran bombardeo . Ramona es una chica del pueblo que cuida de Steve , un brigadista herido pero fuera de peligro , está sediento y le ayuda a beber un vaso de agua . Como otras chicas , viene al hospital a ayudar en todo lo que pueden .
      Al girarme hacia el camino de acceso , me llaman la atención los soldados sanitarios que llevan a los heridos de las ambulancias que llegan del frente hacia la tienda pabellón de clasificación del bancal de abajo. Los que han muerto por el camino , los llevan directamente hacia el cementerio . Los otros los suben y situándolos como pueden en cualquier lugar del hospital , esperando que unos que acaban de morir , los saquen de las camas para llevarlos hacia el cementerio .
" Madre mía , qué carnicería ! Somos a media mañana y ya llevamos 12 y ayer fueron 21 . Es un trágico goteo que no para " exclama el enfermero Albert .
El hospital está completamente saturado , no hay ninguno más . Los quirófanos hay inquietud , los doctores Gras , Saxton , Fuster , Jolly , Torrens y otros , están haciendo todo lo que pueden , trabajan día y noche sin descanso , intentando salvar aquellas criaturas destrozadas por las balas y las bombas .
             El José acaba de dejar los últimos heridos , toda la noche ha ido y venido del Ebro; rojo como un tomate y empapado de sudor, se ha acercado a beber , está agotado y se deja caer tumbado en el suelo a descansar unos minutos , es un joven conductor de ambulancia de Corbera de Ebro, y cuenta trastornado , que su pueblo ha sido aplastado por la aviación franquista : es un montón de escombros .
En medio de todo este barullo me sorprenden los llantos de una criatura y veo una mujer que acaba de dar a luz a un niño , son refugiados , su marido convaleciente aún de las heridas les ha llevado hasta aquí . Hacia el otro extremo , otra mujer llora con desesperación junto a una cama con el cuerpo de un niño pequeño de 3 o 4 años que acaba de morir , son de la Palma de Ebro, el pueblo de al lado, y no ha podido ser : no han podido salvar a su hijo .
               
Las crudas imágenes se suceden unas detras de otras y me abruman , los gritos y gemidos desgarradores me sitúan en el límite del dolor ; un gran escalofrio corre de arriba a abajo por mi cuerpo , y las lágrimas que brotan ya de mis ojos , me vuelven a la realidad , y contemplo , ahora en color , la bella imagen de la Cueva actual , guardiana de la historia . -

       Los primeros días de diciembre los heridos fueron evacuados hacia Reus y se desmontó el hospital . Después de la derrota del Ebro , lo que quedaba del Ejército Republicano intentó rehacerse, el pueblo era un hervidero de militares a los que se les intentaba levantar la moral con unos panfletos que decían : SOLDADOS DE LA 42 DIVISION , heroes del Ebro , contraatacar PARA VENCER , la victoria será NUESTRA . Más de 50 mil se imprimieron en Margalef , el pueblo de al lado, y repartir entre la tropa . Pero no hubo contraataque ni victoria : el 23 de diciembre el ejército franquista inició la ofensiva final sobre Cataluña y el día 31 era ocupado el pueblo . El objetivo de la 12 División del Cuerpo de Ejército de Navarra del General Solchaga que bajaba de tierras leridanas y del Cuerpo de Ejército Marroquí, que en una maniobra de distracción subía del Ebro para confluir en la Bisbal , se había cumplido .
Cientos de hogueras iluminaban y calentaban aquella fría noche de Fin de Año, en el entorno de las cuales acampaban cantante , los miles de soldados del ejército franquista que habían sustituido a los republicanos en retirada . Después de quince días de sangrientos e intensos combates, los republicanos eran derrotados y expulsados ​​del Montsant . En el pueblo la guerra había terminado . De esto hace 75 años .
     De aquella guerra , junto con sus muertos , dos símbolos ha quedado al pueblo para la historia : el Cementerio Municipal y la Cueva Hospital de Santa Lucía . Ambos forman hoy , un conjunto histórico y sentimental inseparable .