BARCELONA, REFUGI CONTRA L'HORROR NAZI

2015-07-17 09:26

Jueus al port de Barcelona a punt d'embarcar cap a Palestina amb el vaixell 'Lima'. Foto: Carlos Pérez de Rozas (Arxiu Fotogràfic de Barcelona)/Angle Editorial

 

L'actual Parlament, l'octubre de 1942, seu de

l'exposició d'arquitectura moderna alemanya.

Foto: Brangulí (Fotògrafs)

-Arxiu Nacional de Catalunya/Angle Editorial

Barcelona va ser una de les ciutats escollides a principi de segle per centenars de jueus que volien fugir de les polítiques antisemites del govern nazi. Quan, el 1933, Adolf Hitler va ser nomenat canceller d'Alemanya i va proclamar el boicot oficial als negocis i productes jueus, van ser diversos els ciutadans alemanys de religió jueva que van decidir sortir del país cap a indrets més tolerants. França, Holanda i Txecoslovàquia es van situar al podi de destins preferits, per bé que "la posició genuïnament liberal de l'Espanya republicana" també va atreure multitud d'exiliats. I, d'entre tots els destins possibles a la península, van ser molts els que van escollir Barcelona. En esclatar la II Guerra Mundial, la ciutat va tornar a ser clau com a via d'evasió cap a destins més segurs, malgrat el col·laboracionisme del règim franquista. Ara, l'exposició al Museu d'Història de Catalunya Fugint de l'Holocaust. Catalunya i els refugiats jueus de la Segona Guerra Mundial i el llibre col·lectiu Barcelona, refugi de jueus (1933-1958) (Angle Editorial) posen de relleu tot aquest vessant de la història. "Una història que és també la nostra història, com a catalans", destaca l'escriptor Vicenç Villatoro al pròleg del llibre.

A principis dels anys trenta, es calcula que a Barcelona hi havia una comunitat jueva integrada per unes 3.000 persones, la majoria de les quals de ritu asquenazita. El 1935, es parla ja d'una comunitat de 6.000 jueus, tot i que "la xifra podria ser molt més gran", apunten els autors de l'estudi. "La permissivitat del govern de la Generalitat" va propiciar que els jueus fugitius del nazisme escollissin Barcelona, sostenen Manu Valentín, Víctor Sörenssen i Cristina Garcia, recalcant que el febrer del 1933, Francesc Macià va concedir l'autorització formal per establir una nova sinagoga.

 

Entre la comunitat jueva establerta aquells anys a la capital catalana, eminentment provinent d'Alemanya, hi sobresurten noms com Daniel Caraso, fundador de l'empresa Danone; Gerardo Cohn-Vossen, fundador de la cervesa Dos Torres que més tard seria engolida per Damm; o David Oliver i Kurt-Louis Flatau, impulsors de la productora cinematogràfica Iberica Films.

En esclatar la Guerra del 1936-39, el llibre destaca que part de la comunitat jueva establerta incipientment a Catalunya va marxar-ne, per bé que també van venir militants jueus antifeixistes d'arreu del món per participar en les Brigades Internacionals, i articulant una unitat pròpia, sota el nom de Naftalí Botwin. "La unitat Botwin va trobar la fi a la batalla de l'Ebre, el 21 de setembre de 1938, vençuda per les tropes franquistes. Els vuitanta-sis supervivents van ser empresonats; bona part dels voluntaris jueus van ser assassinats, i altres, deportats a un camp de presoners de guerra", expliquen.

Durant els primers anys del règim franquista, la comunitat va patir tot d'atacs, fins al punt que "un grup de falangistes van assaltar i saquejar la sinagoga del carrer Provença", i el president de la comunitat, Edmundo Graembaum, va ser condemnat a trenta anys i un dia pel Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo.

 

"Uns deu mil jueus van arribar a Catalunya entre 1939 i 1944 escapant de la barbàrie nazi", afirma Josep Calvet. Tot i que l'Espanya franquista s'havia declarat neutral, "va pactar amb el govern de Vichy l'expulsió de tots els detinguts en un radi de cinc quilòmetres al voltant de la frontera", propiciant que acabessin en mans del règim nazi. "S'ha documentat com algun dels expulsats acabà deportat als camps d'extermini de l'est d'Europa, fet que certifica una evident col·laboració del règim franquista amb l'Holocaust", escriu.

L'estudi també assegura que, entre 1939 i 1945, uns 200 jueus "van decidir convertir-se al catolicisme", per evitar problemes majors, i després van acabar retornant al judaisme.

Amb aquests precedents, en acabar la II Guerra Mundial, el règim franquista es va trobar descol·locat. Rosa Serra Rotés i Víctor Sörenssen destaquen com la premsa de l'època "no es mostra gaire esgarrifada ni compassiva amb les víctimes de l'holocaust jueu", i destaquen que cròniques de Carlos Sentís "ho obvien tant com poden".

Però, mica en mica, l'estudi destaca que l'Estat espanyol "va començar el procés de construcció d'un nou discurs en relació amb els jueus i Espanya: el filosefardisme", i recalca que la nova estratègia diplomàtica dissenyada per Franco va acabar demostrant-se exitosa per als seus intressos, propiciant que l'ONU acabés acceptant el règim l'any 1955.

Tant el llibre com l'exposició recullen una vintena de testimonis d'aquests immigrants forçats que, en alguns casos, tan sols van passar uns anys a Catalunya -com a Víctor Papo o Fred Arom- per trobar un destí més segur, i en d'altres que van decidir quedar-s'hi, com són els casos del filòsof Jaime Vándor i de Benno Aladjem, ara amb sis néts plenament integrats al país. "Podem tornar a dir que avui torna a haver-hi jueus catalans o catalans jueus", assegura el president de la Comunitat Israelita de Barcelona Uriel Benguigui a l'epíleg del llibre.

 

BARCELONA, REFUGIO CONTRA EL HORROR NAZI

Barcelona fue una de las ciudades escogidas a principios de siglo por cientos de judíos que querían huir de las políticas antisemitas del gobierno nazi. Cuando, en 1933, Adolf Hitler fue nombrado canciller de Alemania y proclamó el boicot oficial a los negocios y productos judíos, fueron varios los ciudadanos alemanes de religión judía que decidieron salir del país hacia lugares más tolerantes. "La unidad Botwin encontró finales en la batalla del Ebro, el 21 de septiembre de 1938, vencida por las tropas franquistas. Los ochenta y seis supervivientes fueron encarcelados; buena parte de los voluntarios judíos fueron asesinados, y otros,

Durante los primeros años del régimen franquista, la comunidad sufrió todo de ataques, hasta el punto de que "un grupo de falangistas asaltaron y saquearon la sinagoga de la calle Provenza", y el presidente de la comunidad, Edmundo Graembaum, fue condenado a treinta años y un día por el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo.

"Unos diez mil judíos llegaron a Cataluña entre 1939 y 1944 escapando de la barbarie nazi", afirma Josep Calvet. "Se ha documentado como alguno de los expulsados ​​acabó deportado a los campos de exterminio del este de Europa, lo que certifica una evidente colaboración del régimen franquista con el Holocausto", escribe.

El estudio también asegura que, entre 1939 y 1945, unos 200 judíos "decidieron convertirse al catolicismo", para evitar problemas mayores, y luego terminaron volviendo al judaísmo.

Con estos precedentes, al terminar la II Guerra Mundial, el régimen franquista se encontró descolocado. Pero, poco a poco, el estudio destaca que el Estado español "comenzó el proceso de construcción de un nuevo discurso en relación con los judíos y España: el filosefardismo", y recalca que la nueva estrategia diplomática diseñada por Franco acabara demostrándose exitosa para sus intereses, propiciando que la ONU acabara aceptando el régimen en 1955.

Tanto el libro como la exposición recogen una veintena de testigos de estos inmigrantes forzados que, en algunos casos, tan sólo pasaron unos años en Cataluña -como Víctor Papo o Fred Arom- para encontrar un destino más seguro, y en otros que decidieron quedarse, como son los casos del filósofo Jaime Vándor y de Benno Aladji, ahora con seis nietos plenamente integrados en el país. "Podemos volver a decir que hoy vuelve a haber judíos catalanes o catalanes judíos", asegura el presidente de la Comunidad Israelita de Barcelona Uriel Benguigui en el epílogo del libro
.